Les Quatre cents coups

Com veig que van fer bastants dels companys, vaig triar Les Quatre cents coups per veure la primera obra d'un cineasta tan il·lustre com François Truffaut, i la veritat és que des del primer moment em va sobtar la clara declaració de intencions. La dedicatòria a André Bazin (mort al novembre de 1958 sense poder veure-la) ja mostrava que Truffaut volia fer el que ell havia defensat des de les pàgines de Cahiers du Cinéma: una obra d'autor, una pel·lícula on deixar el seu segell personal i no només una tasca tècnica de realització.
I el seu segell va quedar (i va perpetuar-se posteriorment graciés a altres films amb el mateix protagonista) a través del personatge d'Antoine Doinel, nen rebel i problemàtic a l'escola, i clar representant de la infantesa de Truffaut, tot i no tractar-se d'un film autobiogràfic (o no del tot, si més no).
Les sensacions que transmet Truffaut resulten naturals i realistes, sense excessos ni teatralismes, senzillament va fervir les eines que té, com son els personatges i els seus sentiments, per fer una vetllada crítica al sistema social francès de l'època, atacant-ne els pilars bàsics fonamentals, com ara l'educació o el matrimoni.
Antoine Doinel, el protagonista, no és un bon estudiant i com a tal té problemes d'actitud a l'escola, on els professors no li mostren cap mena d'empatia. A més, a casa la situació no millora: la seva mare no el recolza i el seu pare no exerceix com a tal. Tot plegat fa entrar a Antonie en un espiral autodestructiu del que n'és conscient i vol sortir-se'n, però es veu atrapat dins de les xarxes del sistema, fins que n'aconsegueix fugir, literalment, potser per construir-se una nova vida...