Los 400 golpes, Truffaut

Perdó pel retard però vaig enviar la pràctica a la bústia de lliurament i vaig oblidar-me de publicar la crítica de la pel·lícula al blog.


Los 400 golpes
Truffaut té el seu nom escrit amb lletres daurades a la història del cinema. El fet de que es convertís en un dels pioners de la revista de culte ‘Cahiers du cinéma’ el van convertir en un dels referents teòrics del moviment de la nouvelle vague. La nova onada de teòrics-directors va obrir un nou capítol en la història del cinema europeu i mundial ja que va suposar un trencament amb tot el que fins el moment havia estat l’ideari cinematogràfic. Amb ‘Los 400 golpes’ Truffaut enceta l’any 1959 la seva nova etapa com a director amb un llargmetratge, ja que abans havia rodat els curtmetratges ‘Una visita’ i ‘Los mocosos’.
Amb aquesta obra prima Truffaut va poder començar a plasmar el què durant anys havia defensat com a ‘vertader cinema’. Els seus anys de crític l’hi van servir per conèixer molt bé quin era el cinema que l’interessava i quin creia que era el cinema que interessava al públic. ‘Los 400 golpes’ és una pel·lícula ‘vital’ no per la seva importància, que també, sinó perquè la seva raó de ser és mostrar-nos la vida d’un nen adolescent. Antoine Doinel és un nen que viu al París de finals dels 50. La seva vida no té res d’especial però les circumstàncies de la seva existència el portaran a passar de viure amb els seus pares, amb els quals no té una relació massa afectiva, a viure en un centre per a menors delinqüents. El perquè d’aquest canvi existencial és la suma de petits detalls cent per cent creïbles que porten Antoine a convertir-se en un ‘petit lladre’ acompanyat pel seu amic René. La pel·lícula sembla una cursa en la què es demostra que la vida quotidiana també pot ser interessant. No sempre ens trobarem amb històries espectaculars i increïbles però sí que veurem com tots els actes quotidians tenen una repercussió que pot canviar-nos totalment l’existència.
Truffaut admet en algun dels seus textos que el personatge d’Antoine Doinel és el seu alter ego. La pel·lícula està farcida de vivències autobiogràfiques que ajuden a crear el clima realista que defensava l’autor. Aquesta pel·lícula està carregada de sentiment perquè el realitzador hi aboca en ella una part del seu ‘jo’ més íntim. Ens regala una part de la seva vida. Les situacions que es poden observar a la pel·lícula van traçant una línia que conduirà Antoine a un final trist per la seva edat. Però darrere de tot això s’amaga una poètica. El nen mai no ha vist el mar i la seva fugida final del centre de menors el conduirà fins als peus de l’inmensitat blava. El final és ambigu però el mar es pot considerar com una via d’escapament d’una existència poc afortunada per una persona de tan curta edat.
‘Los 400 golpes’ és un exercici de cinema naturalista. Els plans s’adeqüen el màxim possible a la realitat de l’escena: hi ha molt pocs talls i les seqüències són llargues. El llenguatge de la pel·lícula intenta ser el més fidel possible a la realitat. Aquesta tècnica de rodatge ens sembla avui en dia una mica lenta degut a la rapidesa de muntatge a què ens té acostumats el cinema comercial actual del qual la majoria en som consumidors.
‘Los 400 golpes’ és, en resum, la història que tots hem viscut d’una o altra manera. La seva naturalitat fan possible que el seu missatge no caduqui amb el temps ja que la màxima sembla prou clara: la vida és dura però s’ha de tirar endavant.