Crítica.cav.uoc

Surveillance

2008-10-31T05:54:00.000-07:00

Director: Jennyfer Chambers Lynch

Guión: Jennyfer Chambers Lynch, Kent Harper.

Reparto: Julia Ormond, Bill Pullman, Pell James, Ryan Simpkins, French Stewart, Ken Harper.

País: EE.UU

Año: 2008

Para sorpresa de muchos, Surveillance resultó la película ganadora del Festival de Cine Fantástico de Sitges de 2008. El filme esta dirigido por Jennyfer Chambers Lynch, hija de David Lynch, quien no había dirigido una película desde hacía 9 años.
La trama de Surveillance se va desgranando mediante flashbacks que nos muestran los horribles acontecimientos que ocurrieron en una carretera solitaria. En ellos están implicados una mujer, una niña y dos policías, y dos agentes del FBI acuden al lugar para averiguar que ha ocurrido. Los implicados son entrevistados por la agente del FBI (Julia Ormond) mientras su compañero (Bill Pullman) los observa mediante cámaras de vigilancia.

Es una película bien dirigida, que tiene una notable y cuidada producción pero que falla en su esencia: el guión. Llegando a mitad de película uno descubre el pastel antes de tiempo, y teniendo en cuenta sus características como thriller, eso es una gran decepción. Sin embargo, el gran trabajo de Julia Ormond y, sobretodo, de Bill Pullman, hacen de esta película un trabajo entretenido y curioso, aunque le sobran varios minutos de metraje.
De la película se pueden destacar algunos momentos del más cruel humor negro, la actuación de Bill Pullman y la escena en la carretera donde se nos revela todo.

LA PALABRA ("Ordet")

2008-01-02T05:23:00.000-08:00

Direcció: Carl Theodor Dreyer

Intèrprets: Henrik Malberg, Emil Hass Christensen, Preben Leedorff-Rye, Brigitte Federspiel, Ann Elizabeth, Ejner Federspiel, Sylvia Eckhausen, Gerda Nielsen.

Nacionalitat: Danesa

Any: 1.955

Duració: 125 minuts

Obra profunda, contemplativa i essencialment religiosa amb la que Dreyer aconsegueix una armònica conjunció entre la forma i el contingut, entre el perfecte domini de la técnica, de la rigurosa utilització d´un llenguatge cinematogràfic personalíssim (l´estil de Dreyer) i la seva dimensió semántica, amb una profunda significació metafísica, mitjançant una posada en escena molt abstracta de principi a final, sobre tot en la llarga seqüència última del miracle, d´una economía de mitjans i estilització extrema, recolzada en una il·luminació estèticament preciosista i conceptualment coherent que aconsegueix un clima eteri, abstracte, obert a la meditació, apavaigador com la intenció moral del film.

Els elements i objectes materials que composen les diferentes escenes, malgrat del realisme del mobiliari i del vestuari dels personatges, tenen sempre una significació precisa, no han estat escollits a l´atzar, sinó que la seva selecció, la disposició als enquadres i la sobrietat ornamental concorden perfectament amb el contingut religiós del film.

La càmera es desplaça en funció del punt de vista de l´espectador, de la seva mirada, però que a la vegada és la que vol que adoptem en Dreyer, que pretèn transmetre una particularíssima idea de la fe i de la trascendència. A La palabra ¡no hi ha ni un pla-contrapla! i pràcticament no hi ha primers plans, sinó que utilitza panoràmiques i plans-seqüència, clars i lluminosos, llargs i pausats (que no lents) tenen el ritme just i adequat per tal de traduir el ritme interior del seu discurs, a mode d´una dansa perectament planificada i executada, serena, en la que els actors més que actuar sembla que simulin interpretar per a ells mateixos, reflexionant quan parlen.

Tot i l´indubtable component religiós present en el film, Dreyer lluny de pretendre un adoctrinament, ens presenta la religió com a causa de separació de les persones: entre Anders i Anne que no poden casar-se per pertànyer a famílies amb creençes divergents; entre Morten i Peter que rivalitzen per divulgar les seves enfrontades tesis cristianes; entre Mikkel i el seu propi pare, perquè ell no te fe “ni tan sols en la fe” i entre el doctor i el pastor, doncs la religió s´oposa també a la ciencia. D´aquesta manera la fe i el sentiment religiós adquireixen durant tota la pel·lícula un significat conflictiu, representen una concepció paralitzant de la vida, són el motiu pel qual en Johannes ha embogit. I com a contraposició, Inger, que es declara creient, li assegura a en Mikkel que ell si té l´essència del cristià: la bondat. Dreyer afirmà que La palabra era una pel·lícula fonamentalment sobre l´amor, més que sobre la religió. De fet, a l´escena en que Inger li diu a Morten, el seu sogre, “Yo creo que tú entiendes de todo menos de amor”, aquestes paraules adquireixen un significat revelador, sabent que Morten és un dels personatges que representa en el film la intransigència religiosa: l´amor humà i la fe integrista no són compatibles. I Dreyer que es decanta al final per l´amor humà (davant del miracle de la fe) vol deixar oberta, no obstant, la idea que les dues formes de vida, la de l´amor que ens reconcilia amb l´èsser humà i amb nosaltres mateixos, i el de la fe que apropa als qui la posseeixen honestament cap a una purificadora abstracció, son dues maneres de buscar la felicitat, i potser de trovar-la.

Los 400 golpes, Truffaut

2007-12-26T12:15:00.001-08:00

Perdó pel retard però vaig enviar la pràctica a la bústia de lliurament i vaig oblidar-me de publicar la crítica de la pel·lícula al blog.

Los 400 golpes
Truffaut té el seu nom escrit amb lletres daurades a la història del cinema. El fet de que es convertís en un dels pioners de la revista de culte ‘Cahiers du cinéma’ el van convertir en un dels referents teòrics del moviment de la nouvelle vague. La nova onada de teòrics-directors va obrir un nou capítol en la història del cinema europeu i mundial ja que va suposar un trencament amb tot el que fins el moment havia estat l’ideari cinematogràfic. Amb ‘Los 400 golpes’ Truffaut enceta l’any 1959 la seva nova etapa com a director amb un llargmetratge, ja que abans havia rodat els curtmetratges ‘Una visita’ i ‘Los mocosos’.
Amb aquesta obra prima Truffaut va poder començar a plasmar el què durant anys havia defensat com a ‘vertader cinema’. Els seus anys de crític l’hi van servir per conèixer molt bé quin era el cinema que l’interessava i quin creia que era el cinema que interessava al públic. ‘Los 400 golpes’ és una pel·lícula ‘vital’ no per la seva importància, que també, sinó perquè la seva raó de ser és mostrar-nos la vida d’un nen adolescent. Antoine Doinel és un nen que viu al París de finals dels 50. La seva vida no té res d’especial però les circumstàncies de la seva existència el portaran a passar de viure amb els seus pares, amb els quals no té una relació massa afectiva, a viure en un centre per a menors delinqüents. El perquè d’aquest canvi existencial és la suma de petits detalls cent per cent creïbles que porten Antoine a convertir-se en un ‘petit lladre’ acompanyat pel seu amic René. La pel·lícula sembla una cursa en la què es demostra que la vida quotidiana també pot ser interessant. No sempre ens trobarem amb històries espectaculars i increïbles però sí que veurem com tots els actes quotidians tenen una repercussió que pot canviar-nos totalment l’existència.
Truffaut admet en algun dels seus textos que el personatge d’Antoine Doinel és el seu alter ego. La pel·lícula està farcida de vivències autobiogràfiques que ajuden a crear el clima realista que defensava l’autor. Aquesta pel·lícula està carregada de sentiment perquè el realitzador hi aboca en ella una part del seu ‘jo’ més íntim. Ens regala una part de la seva vida. Les situacions que es poden observar a la pel·lícula van traçant una línia que conduirà Antoine a un final trist per la seva edat. Però darrere de tot això s’amaga una poètica. El nen mai no ha vist el mar i la seva fugida final del centre de menors el conduirà fins als peus de l’inmensitat blava. El final és ambigu però el mar es pot considerar com una via d’escapament d’una existència poc afortunada per una persona de tan curta edat.
‘Los 400 golpes’ és un exercici de cinema naturalista. Els plans s’adeqüen el màxim possible a la realitat de l’escena: hi ha molt pocs talls i les seqüències són llargues. El llenguatge de la pel·lícula intenta ser el més fidel possible a la realitat. Aquesta tècnica de rodatge ens sembla avui en dia una mica lenta degut a la rapidesa de muntatge a què ens té acostumats el cinema comercial actual del qual la majoria en som consumidors.
‘Los 400 golpes’ és, en resum, la història que tots hem viscut d’una o altra manera. La seva naturalitat fan possible que el seu missatge no caduqui amb el temps ja que la màxima sembla prou clara: la vida és dura però s’ha de tirar endavant.

El exorcista: El comienzo; de Paul Schrader

2007-12-25T13:43:00.000-08:00

Director: Paul Schrader
País: EEEUU
Año: 2004
Reparto: Stellan Skarsgard, Gabriel Mann, Calra bellar, Ralph Brown, Adrew French, Billy Crawford, Israel Aduramo, Antonie Kamerling.

Al ver esta película, una se pregunta: ¿es esto de Paul Schrader, el crítico ácido, el guionista exigente, el responsable de Taxi Driver y Rock Star? y luego, después de una sesión de documentación llegan respuestas: al parecer la filmación de esta película no fue un camino de rosas y otro director, Reny Harlin, hizo algo de trabajo previo. Después tomó las riendas Paul Schrader y firmó la autoría. Otras críticas sobre esta película no la dejaron demasiado bien y, a mi parecer, este film es pasable, resulta entretenido, pero no me parece ninguna obra maestra ya que adolece de algunos problemas, que se podrían haber resuelto un poco mejor.

El protagonista es el padre Francis, un sacerdote que en Holanda, en el año 1944 es testimonio del asesinato de unas personas inocentes por parte del ejército y no tiene el valor de salir en la defensa de las víctimas. Un travelling que enfoca la mirada del religioso y luego se aleja nos indica que aquel punto es determinante para el resto de la historia. En efecto, a partir del momento en el que el héroe siente la contradicción interna que supone ser miembro de la Iglesia cristiana y, a la vez, cómplice de unos asesinos; empieza el nudo de la historia. Con el objetivo de desenterrar las ruinas de una iglesia que se han hallado en África, 3 años más tarde el religioso se traslada hasta donde se encuentran las excavaciones para ponerse al mando del proyecto. Un sacerdote mucho más joven que él será el personaje espejo del principal y no evolucionará, representando siempre el espíritu conservador de la Iglesia y atribuyendo un seguido de acontecimientos paranormales que se suceden a las fuerzas del bien y del mal. Este personaje representa la doctrina Calvinista, en la que fue educado Schrader, ya que Dios Todopoderoso es la explicación a los acontecimientos de la historia. El tema principal de la historia es, por tanto, la lucha del bien y el mal y las contradicciones del alma humana.

Lo peor de la película es el montón de efectos especiales de dudosa calidad (por ejemplo, las hienas y serpientes que simbolizan al diablo, son productos de informáticos de bajo presupuesto). Pero, por otra parte, cabe destacar que la estética audivisual es efectiva en tanto que el antihéroe de la historia o, lo que es lo mismo, el hombre poseido por el diablo, visualmente, tiene una apariencia más humana cuanto peor se comporta, cuando se convierte en Satán. En cambio, cuando sus acciones son bondadosas, este personaje es una persona poco humanizada, con muchos defectos físicos (una mano paralizada, problemas de habla y de comprensión...) Quizás este es el mayor logro del film y por lo que merece la pena alabar el trabajo de Schrader: el director consigue transmitir el mensaje de la lucha interna y, mediante la mezcla de imágenes oníricas y reales consigue una poética que nos transmite que el peor enemigo de la humanidad son los propios hombres y que no hace falta recurrir a explicaciones de tipo místico. ¿Peli de aventuras con efectos especiales un poco cutres o reflexión y mensaje moral? Cada uno que interprete lo que quiera, pero que no se sienta culpable si hace una cabezadita.

Truffaut: Los cuatrocientos golpes

2007-12-24T13:43:00.000-08:00

Director: François Truffaut
Guión: François Truffaut
Intérpretes: Jean-Pierre Léaud, Claire Maurier, Albert Rémy, Guy Decomble.
Año: 1959
País: Francia

Su opera prima, carta de presentación al mundo del movimiento de la Nouvelle Vague, despojada de las pretensiones y adornos del cine de aquellos años, nos muestra la realidad del Paris de los años 50 desde la perspectiva de un niño. El film cuenta la historia de Antoine Doinel, alter ego del propio François Truffaut, un adolescente incomprendido por su familia, pues su madre lo aborrece y su padre acaba por sentir lo mismo. La falta de atención de su familia hacen de Doinel un alumno díscolo en el colegio, y finalmente sus travesuras y la mala suerte hacen que se vaya viendo encaminado hacia el delito. En el momento en el que lo comete, su propia madre hace lo posible por deshacerse del muchacho, que acabará internado en un centro para menores delincuentes.

El novedoso estilo técnico empleado por Truffaut, siguiendo los postulados de la Nouvelle Vague, inundaron la película de una puesta en escena transparente y neutra. Abundan los travellings y los encuadres de cámara dinámicos, y la película esta llena de abundantes referencias culturales del propio Truffaut, quien siempre sintió una gran pasión por el cine y la literatura.
En cuanto a la temática de “Los cuatrocientos golpes”, Truffaut decidió reflexionar acerca de los valores sociales que imperaban en su época. Las instituciones familiares, escolares y carcelarias son críticadas abiertamente, y es en la compasión demostrada hacia Doinel, donde vemos al propio Truffaut redimirse de su propia infancia y la incomprensión que le demostraron sus padres.

Sin duda, este es un film vitalista, cuidado, que fue un punto de inflexión importante en el cine francés. No es un film marcado por el optimismo, pero tampoco llega al pesimismo, pues como dijo el propio Truffaut, “no se puede poner un final optimista, porque la vida no es optimista. Pero tampoco se puede poner un final pesimista, porque sería un desastre comercial”. Es una historia hermosa y bien conjugada que, como no podía ser de otra manera, Truffaut la dedicó a su gran maestro y guardián, quien le pulió en el arte de la critica cinematográfica, André Bazin.

Jules et Jim, o Catherine a secas

2007-12-24T10:25:00.000-08:00

Bastan sólo unos minutos frente a la pantalla para constatar que estamos ante una obra de arte en movimiento. Si la ‘teoría de autor’ propugna la idea de poner al cineasta a la altura de otros artistas como los pintores o los escritores, aquí nos encontramos con unos diálogos que podrían pertenecer a cualquier obra maestra de la literatura contemporánea. Sólo los diálogos hacen de esta película una de las mejores experiencias que se pueden tener frente a una pantalla de cien, incluso aunque el proyector se hubiera estropeado y sólo tuviéramos acceso al audio. Jules et Jim es una película que se puede disfrutar con los ojos cerrados, y eso es decir mucho. “Usted no ha conocido a muchas mujeres, yo, en cambio he conocido a muchos hombres. Tal vez con el promedio podamos formar una pareja honesta.”

No obstante sería una lástima que nuestros ojos estuvieran cerrados o el proyector estropeado porque es mucho lo que esta película tiene que ofrecer visualmente. La puesta en escena está compuesta con un mimo infinito, mostrando disposiciones nunca vistas en la época del estreno. A través de la puesta en escena la película nos regala innumerables momentos mágicos como la escena en la que Jim regala a Jules y Catherine un par de sombreros y estos se los colocan al revés por equivocación y a continuación rectifican. O cuando Jules está jugando con Sabine en el exterior de la casa y Catherine y Jim se unen y Sabine vuela de los brazos de uno a las del otro, para a continuación salir corriendo los cuatro de la casa. Por no hablar del magistral momento en el que el trío con Catherine disfrazada de Thomas, hacen la carrera en el puente.

La película está rodada con pasión y alegría. Esto da lugar a una película que en su momento fue audaz y rompedora y que a día de hoy sigue siendo moderna y actual. Una cantidad abundante del metraje contiene planos y movimientos de cámara tremendamente novedosos y rompedores. Sin embargo nos encontramos con un montaje fluido a pesar de todo. Las secuencias se suceden sin que apenas nos demos cuenta. Tengo grabado en la memoria el momento en el que Catherine muestra a Jules y Jim las caras que solía componer antes de conocerles, y con cada pose la imagen queda congelada un instante. Una vez que termina de hacer poses la acción continua fluyendo sin dar la sensación de haberse detenido en ningún momento.

Es curiosa la forma en cómo se refleja el paso del tiempo. Durante la película asistimos al discurrir de muchos años, y sin embargo todo parece acontecer en un instante como una memoria rescatada, mágica. Sólo la guerra detiene durante un tiempo la acción, como un estado de vida suspendida, ya que no se sabe si alguno de nuestros héroes será sacrificado. Jim dice: “A veces en la trinchera tengo miedo de matar a Jules.” Y cuando Jules es desplazado: “Pero es mejor así, de lo contrario temo constantemente matar a Jim.”

Los actores se encuentran totalmente a la altura de las circunstancias. Oskar Werner y Henri Serre son unos perfectos Jules y Jim, pero quizá sería justo decir que en el plano interpretativo, está película pertenece a Jeanne Moreu. La forma en cómo crea el personaje de Catherine sin caer en la histeria fácil, simplemente haciéndola impredecible, y dejando que el resto se haga sentir bajo la superficie calmada es sencillamente magistral.

Y esta es Jules et Jim, donde Truffaut se demuestra que se puede ser coherente y defender cómo artista los mismos postulados que propugnó como teórico. Jules et Jim está cargada de momentos poéticos que nacen de la pasión del artista que está detrás de ella. Hay quien acusó a Truffaut de ser algo conservador como cineasta en relación a la propuestas radicales que hizo como crítico. Yo no podría estar más en desacuerdo, y momentos como éste dejan poco lugar a la duda:

Jules: “Un ángel pasa”.
Jim: “Es normal, es la una y veinte”.

Les Quatre cents coups

2007-12-24T09:22:00.000-08:00

Com veig que van fer bastants dels companys, vaig triar Les Quatre cents coups per veure la primera obra d'un cineasta tan il·lustre com François Truffaut, i la veritat és que des del primer moment em va sobtar la clara declaració de intencions. La dedicatòria a André Bazin (mort al novembre de 1958 sense poder veure-la) ja mostrava que Truffaut volia fer el que ell havia defensat des de les pàgines de Cahiers du Cinéma: una obra d'autor, una pel·lícula on deixar el seu segell personal i no només una tasca tècnica de realització.
I el seu segell va quedar (i va perpetuar-se posteriorment graciés a altres films amb el mateix protagonista) a través del personatge d'Antoine Doinel, nen rebel i problemàtic a l'escola, i clar representant de la infantesa de Truffaut, tot i no tractar-se d'un film autobiogràfic (o no del tot, si més no).
Les sensacions que transmet Truffaut resulten naturals i realistes, sense excessos ni teatralismes, senzillament va fervir les eines que té, com son els personatges i els seus sentiments, per fer una vetllada crítica al sistema social francès de l'època, atacant-ne els pilars bàsics fonamentals, com ara l'educació o el matrimoni.
Antoine Doinel, el protagonista, no és un bon estudiant i com a tal té problemes d'actitud a l'escola, on els professors no li mostren cap mena d'empatia. A més, a casa la situació no millora: la seva mare no el recolza i el seu pare no exerceix com a tal. Tot plegat fa entrar a Antonie en un espiral autodestructiu del que n'és conscient i vol sortir-se'n, però es veu atrapat dins de les xarxes del sistema, fins que n'aconsegueix fugir, literalment, potser per construir-se una nova vida...

'AFFLICTION' de Paul Schrader

2007-12-24T08:00:00.000-08:00

CRÍTICA ‘AFFLICTION’ (1998)
Intèrprets: Nick Nolte, James Coburn, Sissi Spacek i Willem Dafoe.

‘Affliction’ ens mostra un retrat de la vida d’un home solitari, Wade Withehouse (Nick Nolte), amb una vida marcada per la difícil relació amb el seu progenitor des de la seva infància. El director ens situa en un petit poble de New Hampshire on el nostre protagonista treballa com a policia. No té una vida feliç.
Wade ha esdevingut amb el temps una persona força rude, amb problemes de comunicació amb les persones del seu voltant. Estava casat, amb una filla, tenia una vida millor, però va perdre-ho tot per les seves males companyies i la seva al·lèrgia al compromís i a les seves obligacions com a marit i com a pare. Ha estat sempre un personatge gris, que no ha sabut com canalitzar la seva energia per fer coses positives a la vida.
Ell viu agobiat pels dimonis del seu passat, al llarg del metratge veiem ‘flashos’ de la relació amb el seu pare, un home violent que maltractava a la seva mare i als seus germans, cosa que l’ha afectat tant que irremediablement el portarà a una espiral d’autodestrucció no intencionada però esperada per tothom.

En alguns moments pensem que se’n sortirà, que podrà seguir endavant, que hi ha una espurna d’esperança, però aquesta s’esvaeix conforme va avançant la pel·lícula. Un fet que ocorre al poble és el desencadenant del principi del fi. Un dels seus millors amics va a caçar cérvols amb un home, un sindicalista conegut a una gran ciutat, i aquest últim resulta mort. Tothom ho considera un accident però Wade pensa que el seu amic hi ha tingut alguna cosa a veure. Els mals pensaments el comencen a perseguir, s’obssessiona amb aquesta creença que l’amic és culpable i és quan tornen els dimonis del passat. Al mateix temps, la seva mare mor i ell ha de cuidar del seu pare. Aquest fet tampoc no l’ajuda a passar pàgina per començar de nou.

Wade té molta por de tornar-se com el seu pare perquè representa tots els valors que més odia en una persona, la maldat innata, la sobèrbia, el masclisme, el rebuig pel ‘fanatisme’ religiós, encarnat en la germana del protagonista, aspecte retratat molt gràficament en l’escena en què ella amb el seu marit fan resar a tothom per l’ànima de la seva mare morta, i l’únic que aconsegueix Wade és assemblar-se cada vegada més a ell, sense gairebé evitar-ho ni adonar-se’n.

Aquesta recerca de la salvació inabastable apareix repetidament en els films de Schrader, la temença que hi ha quelcom latent que no rutlla i que només manca un ‘click’ per obrir la caixa dels trons i allunyar-se de tota felicitat. Aquesta idea de redempció buscada per ell mateix també i plasmada en els seus personatges. Ell escriu sobre la desaparició de la narrativa en el cinema però que no per aquest motiu ens trobem davant de cap crisi creativa, sinó que hem experimentat una evolució cap a d’altres maneres de fer cinema basada en l’evolució al mateix temps de la humanitat. L’home busca una sortida, una nova manera d’expressar-se i això és el que ell tracta d’investigar en els seus films.

Hi ha tota una sèrie de constants sempre com els simbolismes religiosos, el culte a les armes, la violència i l’odi, el rebuig a uns certs estereotips americans dels joves idealistes pensant que la vida és bonica, els personatges marcats, encara que sigui de passada, pel món de les drogues, de la prostitució o en aquest cas d’’Affliction’ per un passat tempestuós o l’educació conservadora, temes tots ells protagonistes dels seus escrits.
És la recerca d’una manera de fer cinema, i això ho repeteix una i altra vegada en totes les seves manifestacions, per això les seves pel·lícules tenen un estil tan personal.
Schrader ens mostra moltes vegades personatges ben estranys, propers a la bogeria i a la incomunicació, però la vida també es composa d’aquest tipus de gent, no només veiem els típics ‘clixés’ que ens ensenyen les pel·lícules americanes de les famílies acomodades, el típic entrenador de la universitat, la prostituta vinguda de menys a més,...etc.

La vida no és bonica i així també ho demostrava carregant-se el film ‘Easy Rider’ de Dennis Hopper, crítica que li va valer el seu acomiadament de la publicació “L.A.Free Press” l’any 1969.

Pauline à la plage

2007-12-24T05:26:00.000-08:00

1983, França

Direcció: Éric Rohmer
Guió: Éric Rohmer
Intèrprets: Amanda Langlet, Arielle Dombasle, Pascal Greggory, Féodor Atkine, Simon de La Brosse

Endinsar-nos en l’univers cinematogràfic rohmerià implica reflexionar sobre algunes de les emocions humanes més universals, aquelles que tenen a veure amb l’amor i la necessitat de sentir. La búsqueda de la transparència a través d’una posada en escena objectiva és també un dels trets definitoris d’aquest univers que no amaga l’herència de clàssics com Howard Hawks, Jean Renoir o Roberto Rossellini. Pauline à la plage no n’és una excepció i en ella també s’hi reflecteixen de manera clara ambdues afirmacions.

Ens situem a les costes de Normandia a principis dels anys 80. L’adolescent Pauline decideix passar les vacances d’estiu en companyia de la seva exhuberant cosina Marion, amb qui pretén disfrutar d’agradables estones a la platja. Només arribar, Marion es retroba amb Pierre, un “vell amic” de joventut, al mateix temps que coneix Henri, un etnòleg madur defensor de l’amor lliure i nòmada. Mentrestant, Pauline tampoc perd el temps i comença un innocent idil·li amb un jove del poble, Sylvain. L’estada aparentment tranquil·la, aviat es convertirà en un devenir d’enrevesades experiències sentimentals que durà als protagonistes a moure’s entre la passió desorbitada i irracional, el dubte davant l’amor i el dolor vers l’engany.

Potser ningú com Rohmer és capaç de narrar amb tanta naturalitat unes emocions que es van teixint durant l’ocàs de l’estiu, un període que des de sempre ha dut implícit cert regust a nostàlgia. La capacitat del director francès per compondre la imatge a l’estil del cinema mut i combinar-la amb la força de les paraules i els diàlegs dels personatges és fascinant. Tot i que sembli una paradoxa, la influència del gran director alemany F.W. Murnau es fa ben palesa, sobretot a l’hora d’enquadrar els plans i també en l’ús de la càmera, que llisca silenciosa en el seu paper de mer testimoni.

A Pauline à la plage les imatges i les paraules s’independitzen i l’espectador es torna actiu, algú que no només es limita a mirar sinó també a escoltar i interpretar. Tal vegada els personatges ens puguin semblar verbosos, però és així com el director pretén defugir de tota artificiositat visual i subratllar la importància dels sentiments. Curiosament l’abundància de diàlegs converteix el film en una obra transparent i quotidiana que tampoc s’oblida de l’espai, especialment buscat per transmetre un efecte de proximitat. Els interiors de les cases, els carrers del poble, la platja, tot sembla extret de la mateixa realitat.

D’altra banda, Rohmer recorre a la constant contradicció moral dels personatges i els seus múltiples dilemes ètics amb la intenció d’abocar-los inevitablement cap al llindar del ridícul. La inestabilitat emocional, les actituds irreflexives i les repetides escenes de gelosia de Marion i Pierre, més pròpia de la pubertat que no pas de l’edat adulta, contrasta però, amb l’extraordinària maduresa de Pauline, que amb només quinze anys és capaç de prendre decisions raonables.

El resultat, en definitiva, vindria a ser un drama impregnat de petites dosis de cinisme, una lectura mordaç de les aspiracions romàntiques i les afeccions amoroses de les persones allunyada de tota intenció alliçonadora o moral. Un estil al que el director ens té molt acostumats, però que des dels seus inicis ha sabut plasmar amb indiscutible mestria.

Gairebé mig segle de cops

2007-12-24T04:16:00.000-08:00

Sí, ja veig que molts hem coincidit, però aquesta s'havia de comentar! I és que aviat farà 50 anys que el film va estrenar-se al Festival de Cannes (el 1959), i reveure i gaudir Els quatre cents cops avui dia encara és possible sense haver de conèixer-ne el context. És una obra popular, abastable fins al seu final, que pot mantenir el tipus com només ho fan aquells clàssics avançats a la seva època.

Quatre cents cops són els que surten a una expressió francesa que equival a “fer-ne mil i una”, però també podrien ser la gran quantitat de cops rep el protagonista del film. I és que explica un període de l’adolescència d’Antoine Doinel (Jean-Pierre Léaud), que viu en un barri parisenc sense l’atenció dels seus inestables pares i no és capaç d’adaptar-se a la duresa d’una escola massa severa, per la qual cosa intenta d’escapar-se i viure de la picaresca per acabar internat a un centre de reclusió de menors conflictius, d’on fugirà. És el primer capítol de tres llargmetratges i un curt de Truffaut que tractaran entorn el protagonista (que serà sempre interpretat pel mateix rostre).

Una història d’intents i fallides, sobre com la vida depara cops i entrebancs pels quals val la pena està protegit i prendre partit malgrat que les decisions pròpies no sempre siguin les més adients. No alliçona ni jutja; simplement planteja una situació i ens permet espiar el protagonista al llarg d’unes setmanes turbulentes fins que veu el mar per primera vegada, a la trepidant seqüència final.

En Truffaut hi trobem algú coherent en el seu passat com a crític i teòric del cinema, sobretot a la seva òpera prima. Com altres pioners en situacions similars, va respectar els seus objectius i postulats al màxim. I, vista amb la perspectiva dels anys, Els quatre cents cops segueix sent una obra amb molt a dir sobre un temps, una generació i una consciència molt personal.

El film comença amb una dedicatòria a André Bazin, mort l’endemà de l’inici de rodatge de Els quatre cents cops. És un acte de fe que encarrila la projecció homenatjant el mestre que el va introduir a la primera feina lligada al cinema, com a redactor a Travail et Culture i, més tard, a la mítica Cahiers du cinéma.

Un director que no amaga referents, amb Rossellini i el Lladre de bicicletes com a influència en els seus intents sense efectismes de seguir amb la càmera el seu protagonista amb un toc documental (plans-seqüència agosarats), o en la nuesa de la narració (sense distraccions i anant al gra); evitant tendreses però amb melangia i una mica d’humor retratant l’adolescència del seu protagonista [1].

També es nota aquest toc neorrealista amb el repartiment, tot molt ben col·locat i posat, des del protagonista al seu amic René (Patrick Auffay) passant pel pare i la mare Doinel (Albert Rémy i Claire Maurier), o el professorat de l’escola. La naturalitat es fa present a tota hora, així com la inevitable sensació de ser un convidat inesperat fent una visita llampec a les desventures de l’Antoine i família. Ja des de l’arrencada del film, amb una vista vertiginosa i sense entretenir-se a la perifèria de la Torre Eiffel, posant-nos a lloc però obligant-nos a seguir una direcció concreta en el viatge que Truffaut proposa.

Per tant, reveure Els quatre cents cops és l’oportunitat de retrobar un film fidel als pensaments del seu director, que reclamava arguments més vius i que reflectissin les inquietuds de l’autor a la seva època com a crític i teòric del cinema. (El propi Truffaut declararia al número 81 de Dirigido por... detalls de la seva infància tan propera a la d’Antoine Doinel, reflex de la seva experiència.)

Revisar aquesta obra cabdal també comporta el seguiment de l’inefable protagonista fins al seu polèmic final; aquella mirada torbada i inquieta, dubitativa, en aquell tall sec i brusc que acaba amb la fugida del protagonista de manera incerta, al mar. Com la vida mateixa, tal i com reclamava Truffaut quan remarcava les diferències entre vida i espectacle (assegurava que aplicar la corba ascendent en un film equivalia a respectar la llei de l’espectacle, però no pas la de la vida).

Truffaut ens deixa a l’oceà, amb el sobtat final de Doinel amb els peus a l’aigua. L’horror a allò desconegut però on també habita l’esperança: Un mar que commou el film, misteriós, com la nova onada que vaticinava el film pel cinema francès, que entrava en aigües incertes, vastes i virginals, llestes per ser explorades. I simbolitzades en aquest espai infinit on el cel es fon amb el mar.

[1] Quant al protagonista, Truffaut escriuria més endavant a Les adventures d’Antoine Doinel que Renoir li havia ensenyat com l’actor que interpreta un personatge pot ser més important que el propi personatge (dit d’altra manera; com allò concret fa que s’hagi de sacrificar allò abstracte). És interessant, en aquest sentit, comprovar com l’actor Jean-Pierre Léaud va fer-se seu l’Antoine Doinel a diversos films de Truffaut al llarg de 20 anys! Un personatge molt autobiogràfic amb un mateix rostre al llarg de diverses aparicions; un repte que exemplifica la rara simbiosi que pot sorgir entre un actor, el seu personatge i un director.

LUNA DE PAPEL

2007-12-24T03:10:00.000-08:00

LUNA DE PAPEL
Any: 1973Gènere: ComèdiaPaís: Estats UnitsFormat: ColorDurada: 102 minutsTítol Original: Paper Moon

Direcció: Peter Bogdanovich Producció: Peter Bogdanovich Guió: Alvin Sargent (Novela de Joe David Brown) Fotografia: László Kovács Música

Intèrprets:
Ryan O'Neal (Moses)
Tatum O'Neal (Addie)
Madeline Kahn (Trixie)
John Hillerman (Sheriff)
P.J. Johnson (Imogene)
Crítica:
Durant la gran depressió als Estats Units en Moses, un jove “timador”, es dedica a recórrer Kansas amb el seu cotxe carregat de bíblies per tal d’estafar a totes les vídues que sigui possible. En una parada recull accidentalment a Addie, una nena de nou anys que acaba de quedar orfe, per tal de portar-la amb els seus oncles.
Durant el llarg del viatge l’estranya parella aprendrà coses l’un de l’altre...
Aquesta cinta fou la quarta pel·lícula de Bogdanovich, i va significar un gran èxit per al director malgrat els problemes que varen sorgir per l’acord de producció amb la Paramount Pictures. Recordem que mitjançant l’associació amb d’altres directors es va crear la “The Directors Company”, i això significava compartir bona part dels beneficis generats per pel·lícula produïda, cosa que no acabà d’agradar a Bogdanovich en vistes de la fructífera “Paper Moon”.
Aquesta comèdia fins i tot va recollir un òscar gràcies a la interpretació de la joveneta Tatum O'Neal pel seu paper d’Addie. Curiosament els dos protagonistes eren a la vida real pare i filla, així que la química va resultar perfecte per al rodatge.
Bogdanovich va partir d’una història relativament senzilla però equilibrada. El caràcter descriptiu de les seves imatges i el bon disseny de la psicologia dels personatges varen resultar molt eficaços. Així, gràcies a la textura visual permet situar a l’espectador, amb una facilitat relativa, en plena crisi nord-americana: la gran Depressió.
Bogdanovich plasma a “Paper Moon” la seva intenció de mostrar un retrat fidel de la realitat. Això ho aconsegueix mitjançant uns guions elaborats i una escenografia ben pensada.
A través de les pinzellades en blanc i negre aconsegueix traslladar l’espectador en un moment determinat perquè experimenti les sensacions que tenen els protagonistes.
L’esperit clàssic que busca Bogdanovich s’aconsegueix perfectament en aquesta cinta, i queda ben palès el concepte d’autor malgrat el geni dels actors principals.
Tenint en compte l’etapa creativa de l’autor, coincideix plenament en els seus plantejament teòrics i cinematogràfics.
“Paper Moon” pot semblar una pel·lícula senzilla, i de fet ho és. Precisament és això el millor. A vegades amb uns simples elements ben combinats i treballats n’hi ha prou per arribar a l’espectador: la simplicitat pot ser genial.

THE LAST PICTURE SHOW

2007-12-24T02:30:00.000-08:00

Dtor. Peter Bogdanovich

Any d’ estrena : 1.971

Protagonistes: Timothy Bottoms, Jeff Bridges,Cybill Shepperd, Cloris Leachman, Ben Johnson.....

Aquest drama, pel·lícula de llançament a l’ Star System d’ un jove director de 31 anys, va suposar un èxit tant de públic com de crítica en la seva estrena. Va ser nominada a 8 Oscars, cosa poc comú en una acadèmia, que premiava als directors de sempre, i Bogdanovich era un nouvingut molt jove.

La pel·lícula narra el declivi social, d’ un poble, de l’ Amèrica profunda dels anys 50. Rodada l’ any 70, en una època convulsa per la ciutadania americana, amb una gran crisi de valors, ( Guerra del Vietnam, Hippies, generació madura que no entenia res del que estava passant al seu país), Bogdanovich va aprofitar el llibre de Larry McMurtry ( que també va escriure el guió), per fer una parabol·la sobre la societat d’ aquella època i la de principis dels 50’s. Ens parla d’ una societat conservadora, masclista, en la que un grup de joves, es troben perduts, sense sortida.

Aquesta pel·lícula va ser un llençament per una fornada d’ actors, entre els que destaquen per sobre de tot Jeff Bridges i Cybill Shepperd ( sobretot perquè en aquest pel·lícula està maquíssima).

La pel·lícula va ser rodada en blanc i negre, perque Bogdanovich va seguir els consells de Orson Welles i Robert Surtees ( director de fotografia). També a destacar que la banda sònora , no és externa a la pel·lícula, sinò interna cada peça que sona, té una relació directa amb la mateixa.

El títol ens parla del tancament del cinema local, en el que es projecta Río Rojo, ( homenatge al director Hawks per part de Bogdanovich).

La pel·lícula, és directe, sense artificis, sembla un documental, i Bogdanich diu amb orgull que ell la va muntar ( tot i que la productora desprès la va retallar per la seva llargada durada).

Si voleu passar una estona de nostalgia, recordar temps passats, i pensar en la crisi que tots passem quan passem de joves a adults, hem de mirar aquesta gran pel·lícula, per últim recordar una conversa entre Welles i Bogdanovich de principis dels 80, on Bogdanovich li va dir a Welles, “ per ser un gran director i passar a la història has d’ haver rodat 2 grans pel·lícules”, i Welles li va contestar , “ això és fals”, tú has passat a la història i nomès has fet una gran pel·lícula en la teva vida ..... Benvinguts a The last picture show.

Les 400 coups, de François Truffaut (1959)

2007-12-24T01:24:00.000-08:00

Les 400 coups (1959) supuso el debut como realizador de François Truffaut, que se inició en el mundo del cine de la mano de André Bazin, ejerciendo de crítico en la revista Cahiers du cinéma.

La película narra el paso a la marginalidad de un muchacho, Antoine Doinel, incomprendido en su escuela y hasta en su familia, donde sus padres descargan en él la tensión que les provocan sus problemas conyugales sin resolver. Vamos como Antoine pasa de ser un estudiante algo rebelde a cometer pequeños hurtos, hasta que es encerrado en un correccional.

Truffaut no solo nos muestra la vida urbana en el París de los años 50 sinó que también quedan retratadas la familia, la escuela, los estudiantes, la policía… En resumen todo un sistema de vida.

Cabe destacar que Antoine Doinel está inspirado en las vivencias biográficas de su realizador. Antoine es caracterizado como un pícaro, un mentiroso encantador que no quiere ser sometido y aspira a conseguir su mayo deseo: ver el mar, aunque para ello deba convertirse en un “fuera de la ley”. A eso le ayudan su familia, totalmente desestructurada, un sistema educativo totalmente severo y uno judicial que lo acaba encerrando en un centro para menores delincuentes.

Truffaut rueda los avatares del muchacho con mucha naturalidad. Los planos y, a veces el sonido, son imperfectos. Todo ello para dar la impresión de que estamos viendo un retazo de vida capturado casi a escondidas, de que estamos observando por una mirilla. La interpretación de Léaud en el papel de Doniel (papel que le acompñaría en otras películas) es natural, fresca, como su personaje. Las situaciones pasan rápidamente, como la atracción el que disfruta Antoine (en la que el mismo Truffaut hizo un Cameo)

En conclusión, la película narra magistralmente el espíritu de inadaptación y rebeldía de un chico que solo aspira a tener su propia personalidad y sobretodo… Ver el mar…

Les quatre cents coups (1959)

2007-12-23T18:52:00.000-08:00

Director i guionista: François Truffaut
Principals protagonistes: Jean-Pierre Léaud (Antoine Doinel), Claire Maurier (Gilberte Doinel), Albert Rémy (Julien Doinel), Guy Decomble ('Petite Feuille', el professor) ...

L'escriptor, crític i teòric de cinema André Bazin, a principis dels anys cinquanta, va bastir una comunitat de crítics de cinema al voltant de la qual va iniciar la publicació de la revista cinematogràfica “Cahiers du Cinéma”, que va convertir-se en un espai on es promovia una nova sensibilitat i un nou punt de vista sobre el setè art. Un dels membres més preeminents de la revista i prolífic escriptor, François Truffaut, va ser apadrinat tan professionalment com personalment pel propi Bazin, qui el va rescatar de diversos malentesos (i més que malentesos). Truffat va respondre a l'aposta de Bazin amb una pel·lícula innovadora, “Les quatre cents coups”, que iniciaria un conjunt de films dirigits pels crítics del Cahiers que conformarien el moviment conegut com a Nouvelle vague, l'aplicació pràctica de les teories defensades a la seva revista.

“Les quatre cents coups” és una visió sincera i honesta explicada amb molta precisió, sensibilitat i amor de la joventut d'Antoine Doinel, un noi entremaliat, frustrat i incomprès, que sobreviu com pot i gaudeix de la vida tant com el deixen. Truffaut ens ofereix en aquesta cinta una aproximació realista de la vida urbana de principis del segle XX a França, on un jove interpretat per Jean-Pierre Léaud té seriosos problemes de relació amb el món adult, de vegades per culpa de la seva família (desestructurada i en plena descomposició) i la dificultat per relacionar-s'hi. Impulsat per un sincer desinterès per l'escola, s'abona a una constant recerca d'alternatives, sempre lúdiques i sovint poc netes (com ja havia fet Truffaut en el seu moment). Una cinta dramàtica que interpel·la l'espectador directament al cor, just al centre de l'òrgan de la compassió, i que li evoca constantment complicitats amb el protagonista (“pobret”). Aquesta biografia apòcrifa de Truffaut queda lligada plenament al final de la mateixa, un autèntic descàrrec psicològic del jove Doinel, executat en clau de monòleg, on repassa i encadena els conflictes que l'han afectat al llarg de la seva -breu- vida i que l'han marcat per sempre.

I la fugida. Sobretot, la fugida final.

Los 400 golpes de François Truffaut

2007-12-23T17:57:00.000-08:00

Es esta una película del año 1959 en la que asistimos al proceso de endurecimiento y soledad de un adolescente, Antoine Doinel – interpretado por Jean-Pierre Léaud- marginado por la intransigente sociedad que le rodea, en un retrato exacto de esta y sus efectos sobre el chico

Nuestra historia empieza con algo tan sencillo como el no haber terminado unas tareas de la escuela y escaparse por París tentado por su amigo René. Unas atracciones de feria, pequeños robos, fumar, descubrir a su madre con un amante, sirven de distracción a ambos en sus escapadas. Y las malas compañías acaban sumergiéndole en la vida de la calle, y en la posterior reclusión en un centro de menores

La característica mas evidente de este retrato adolescente es mostrarnos la clase media francesa en su más radical mediocridad; familia, colegio, instituciones, policía, relaciones, moral, todo estará encaminado hacia la existencia mezquina; cuando alguien ponga en cuestión este sistema de vida, será marginado y despreciado. Pero si ese alguien llega a asumir sus inmorales características, entonces, al verse reflejado en su ejemplo, será reprimido sin contemplaciones, ya sea con el abandono de sus propios familiares, el desprecio de sus compañeros y profesores o la ignorancia por parte de las instituciones del estado

Este es el tortuoso camino que Antoine recorre en los cuatrocientos golpes. Un camino durante el cual será marginado y perseguido. Y que le llevará hacia el mar en un largo travelling que le acompañará como su único amigo hacía ese final incierto que concluye con la imagen fija del adolescente mirando hacia el futuro, hacia el objetivo de la cámara, en un final abierto que nos interroga sobre su futura integración social o su rebeldía definitiva.

Si hay un hecho evidente en la filmografía de François Truffaut es que su vida está presente en sus películas. Cada una de sus películas un espejo transparente de su biografía, sus sentimientos, su pensamiento. Y los 400 golpes no deja de ser un referente autobiográfico de la vida de la Truffaut, un retrato de su adolescencia.

En esta película el autor postula las formulas de la Nouvelle Vague, el relato de la historia a través de la cámara. El pasaje rápido de un plano a otro, de lo cómico a lo triste, de lo ingenuo a la malicia, de lo serio a lo irónico. El personaje genera sinceridad y ternura, ocultando sus tragedias a través de situaciones irónicas. Hay cierta comicidad que oculta la dramática situación ante la falta de adaptación de nuestro protagonista a las circunstancias que le envuelven.

Lluís Codó Pla

Farenheit 451

2007-12-23T10:03:00.000-08:00

Direcció: François Truffaut.
Guió: François Truffaut i Jean-Louis Richard. Basat en la novel·la homònima de Ray Bradbury
Producció: Lewis M. Allen
Any: 1966. Color.
Duració: 112 min.Títol original: «Fahrenheit 451».
Principals intèrprets: Oskar Werner (Montag), Julie Christie (Linda/Clarisse), Cyril Cusack (El capità).
Música: Bernard Hermann

De les pel·lícules de Truffaut que he vist (ni totes, ni moltes), Farenheit 451 i El pequeño salvaje són, potser, algunes de les que més m’han agradat. De Farenheit 451 el primer que em vaig demanar va ser per què un cineasta com Truffaut havia volgut dur a la pantalla una novel·la de ciència ficció. Ara, després d’haver llegit alguns dels seus escrits sobre cinema, ho entenc una mica millor.

Des de petit, Truffaut havia buscat refugi en els llibres i en el cinema. El seu amor per la literatura compta amb un homenatge directe en Fahrenheit 451, on els seus textos preferits cremen sota el foc de la dictadura imaginària i la literatura apenes sobreviu en la memòria d'uns rodamóns que repeteixen a Maquiavelo, Poe, Bronte, Austen, Dafoe i altres. Truffaut declara en un dels seus escrits que a la pel·lícula els llibres havien de ser com personatges i que havien de rebre tractament com a tal, a nivell d’enquadraments i de plans.

François Truffaut va dur al cinema l’any 1966 la crònica distòpica de Ray Bradbury, Fahrenheit 451 (1953). Va ser la seva primera pel·lícula rodada en anglès i a color, i malgrat alguns problemes durant el rodatge (especialmente les desavinences amb Oscar Werner, l’actor principal) el resultat és un film de ciència ficció on es posen de manifest el més cinematogràfic dels suspenses i els més commovedors dels conflictes humans.

A pesar d’encabir-se dins del gènere de ciència ficció, Farenheit 451 no és un film de grans mitjans tècnics. Aquest fet concorda amb la visió cinematogràfica de Truffaut que considerava el cinema més com un acte de sentiments que de perícia tècnica.

El títol fa al·lusió a la temperatura a la qual crema el paper. Guy Montag és un bomber en una societat totalitària, alienada i freturosa d'esperança. Però el concepte de bomber és diferent en aquest món; els bombers es dediquen a detectar l'existència de llibres en llars per a cremar-los, amb la finalitat que els llibres no corrompin als ciutadans amb filosofies i formes de pensar distintes a l'actual. Es tracta duna crítica al totalitarisme i a l’ideal de felicitat absoluta en el sentit que aquesta va en contra dels mateixos sentiments humans.

Montag té una vida avorrida, amb una dona (Linda) que està més pendent de la televisió (d'estil gran-germà) que de la seva família veritable. Viu en un món irreal, on no cal pensar en res, marcat pel consum de tranquil·litzants. La inquietud latent que pateix Montag comença a esvair-se quan coneix Clarisse que pertany a una família mal vista, uns “antisocials”. El seu pecat social és no posseir una pantalla i no viure “per a la televisió” i plantejar-se una vida més enllà dels paràmetres moralmente acceptats. Una família que gaudeix llegint i preservant llibres de la destrucció i que participa activamente de la “resistència” formada per ciutadans lectors.

L'evolució que sofreix Montag després de la trobada amb Clarisse li duu a llegir llibres de poemes, llibres de filosofia i fins i tot la Bíblia. Conscient que el que està fent és il·legal i pot ser descobert per la seva dona i pel seu astut cap, ell mateix es va convertint en “un antisocial”, amb el suport de Clarisse. A partir d'aquí comença una prodigiosa persecució de la Llei, desembocant en un final insuperable que homenatja els llibres i posseïx una gran bellesa en consagrar la figura dels “hommes livres”.

Farenheit 451 és una crítica al totalitarisme molt a l'estil de la novel·la 1984 de George Orwell. Cal enmarcar la seva temàtica en els anys seixanta, un periode marcat per un intens interès social per les ideologies i el seu poder com a moldejadores d'un futur proper. Potser no és un dels films més celebrat de Truffaut però sí és una obra molt interessant, entretinguda, creativa i intrigant.

“Los 400 golpes” (Les 400 coups)

2007-12-23T03:24:00.000-08:00

Siguiendo los presupuestos de la Nouvelle Vague ataca a la institución que representa la educación, haciendo un análisis sobre la escuela tradicional de los años 30, tal y como él mismo la vivió en su infancia. El cine francés tiene una larga tradición de manejar temas infantiles y adolescentes; ya en 1930 Jean Vigo había hecho un film clásico titulado “Cero en Conducta” que era una crítica a la educación de los niños en los internados escolares católicos. Así también, Truffaut, recreará la vida cotidiana de una escuela en los años anteriores a la guerra construyendo un fiel retrato de las prácticas pedagógicas de la época: la interacción entre alumnos y profesores y la concepción tradicional de la educación. En la película, se plantea la escuela tradicional como un espacio jerárquico, con un profesor autoritario cuyo poder no se discute y en donde los alumnos no pueden pensar ni crear. Pero también presenta los efectos de este modelo de educación en el joven estudiante, que no es tenido en cuenta como individuo.
El film presenta a París como algo más que un marco de referencia; al inicio, y luego de la dedicatoria a su gran maestro Andre Bazin, Truffaut se recrea en la ciudad que al final vuelve a presentar a través de las rejas desde los ojos del joven que va a prisión, evidenciando la apuesta ideológica de la Nouvelle Vague por la calle contra el estudio, la luz del día contra las sombras y las luces de los focos, en la que hay que destacar la estupenda iluminación del director de fotografía Henri Decae.
El relato de la película está contado desde el punto de vista de Antoine (el alter ego de Truffaut personificado en el actor Jean-Pierre Léaud), un adolescente al que no le gusta la escuela, como a la mayoría de los jóvenes de su edad. Su falta de motivación en las clases, lo llevan a buscar otras alternativas, tales como el cine y la literatura, siendo frustrado por las figuras de autoridad que lo rodean: la policía, sus padres y su profesor.
En la película se detectan claros signos de tratarse de una autobiografía en la que se refleja una cierta autocompasión (en el fondo la trama no es más que el resultado de las inquietudes de un muchacho travieso). En ella se reconoce al niño como persona, se comprende sus intereses y expectativas y a pesar de lo inadecuado de sus actos, el director se compadece de él y culpa a las instituciones de no saber como ayudarlo.
Es una historia simple, con elementos humorísticos y un toque trágico hacia el final. Con un sonido descuidado que fortalece la idea de realismo que quiere transmitir. Y con un final emocionante, clara manifestación de su realismo lírico, por su simplicidad poética y por la manifestación del punto de vista del autor, con un mar de libertad y un joven a su búsqueda.

THE LAST PICTURE SHOW de Peter Bogdanovich

2007-12-22T11:12:00.000-08:00

The last picture show (1971), de Peter Bogdanovich, és una de les poques pel·lícules que han sabut plantejar tan bé el retrat de la fi d'un poble i d'una societat.

Anarene és un petit poble texà on els seus habitants viuen una vida monòtona i avorrida que els va consumint i que els hi provoca cert pessimisme quan miren cap a un futur incert. Entre aquestes persones s'hi troben dos bons amics adolescents (Sonny i Duane), que s'acaben enamorant de la mateixa dona, na Jacy. Aquests personatges i altres habitants del poble es relacionen amb en Sam, el propietari del bar de referència i de la sala de cinema on tradicionalment tots plegats hi passen moltes estones. Sala de cinema que està a punt de tancar. L’última sessió a què al·ludeix el títol és amb la projecció d’El riu vermell de Howard Hawks.

The last picture show és una pel·lícula coral, d'esperit romàntic però alhora desmitificadorament agredolça. Entre el pròleg i l'epíleg, els espectadors som testimonis del dia a dia d'uns personatges desencaixats i desorientats que, majoritàriament, es refugien en el sexe, utilitzant-lo com a una mena de teràpia. Però aquesta pel·lícula és també una magnífica reflexió que sap valorar els conceptes de l'amistat, la soledat, la necessitat de sentir-se estimat i la comprensió quan tot es descompon.

The last picture show és un film ple de bellesa, nostàlgic i on l'amor cap el cinema es dibuixa amb delicadesa. La pel·lícula promou la nostàlgia pel cinema clàssic i la seva pèrdua irremeiable a causa de la televisió, que anul·la l’espectacle de les sales cinematogràfiques. Tot un cant al cinema i a la vida!

UN RETAZO DE VIDA CONGELADO

2007-12-19T08:59:00.000-08:00

1) UN RETAZO DE VIDA CONGELADO

Crítica del largometraje “Los 400 golpes”

Ganadora del premio a la mejor dirección en Cannes 59 “Los 400 golpes” relata los avatares de Antoine Doinel (Jean-Pierre Léaud) un niño travieso y rebelde que el azar y un estricto entorno cercano llevarán hasta un centro de menores.

François Truffaut desarrolla en este largometraje medio auto-biográfico la postura de la Nouvelle Vague hacia la autoría. Asumiendo todas las responsabilidades artísticas narra una historia de corte dramático y crítica social pero sin buscar el compadecimiento o la lágrima fácil.

Mediante una puesta en escena prístina Truffaut consigue conducirnos cogidos de la mano hasta las inquietudes y emociones del protagonista, y todo ello de una manera muy visual, huyendo del patetismo o la verbo motricidad (tan solo se ponen palabras a los sentimientos del niño en la escena que precede un muy adecuado final carente de ruidos que mancillen la imagen).

Unas buenas interpretaciones y una apropiada banda sonora están a la altura de un gran film en que la cámara (y por tanto nosotros) se mece dulcemente, de forma nada forzada nos enseña el París del 59 pero lo vemos desde los ojos de Antoine.

En el film de Truffaut la historia no se muestra, es.

Francisco López del Castillo Wilderbeek

A Bout De Soufflé

2007-12-17T05:28:00.000-08:00

FITXA TÈCNICA:
País:França
Any: 1960
Direcció: Jean-Luc Godard
Producció: Georges de Beauregard
Guió: Jean-Luc Godard, François Truffaut
Assessor tècnic: Claude Chabrot
Intèrprets: Jean Paul Belmondo, Jean Seberg, , Daniel Boulanger, Jean Pierre Malvilla, Van Doude i Henri- Jacques Huet.
Gènere: drama

Jean-Luc Godard ( 1930) és el més radical dels integrants de la Nouvelle Vague.
El seu primer llargmetratge A Bout De Soufflé ( “Al Final de la Escapada”, 1959), es basava en una història de sèrie B, que Truffaut havia deixat sense rodar; va comptar amb les bones interpretacions de Jean-paul Belmondo i Jean Seberg.
Aquesta pel·lícula es va convertir en una mena de manifest de la “ Nova Onada” en el cinema. Jean Paul Belmondo, és un vividor que disfruta i pateix en un mateix instant; es rendeix davant la vida amb molta facilitat ja que està disposat a morir o a anar a la presó per tal d’acabar amb la seva frustrant vida.
Michel és un lladre de vehicles. Después de robar un cotxe a Marsella, comença un viatge cap a París per cobrar els diners d’un deute i per tornar a veure a la seva amiga nord americana Patricia.
Després de ser perseguit per la policia de tràfic, mata a un agent i s’escapa; i això és el que intentarà fer durant tot el film: fugir de la policia, de la justícia o dels seus sentiments.
Arriba a Paris però no té diners, i per tant se’n va a veure a la Patrícia. Ella està desposada a ajudar-lo, però desconeix que ha assassinat a un policia.. els dos van d’un lloc a l’altre; mentre el Michel intenta recuperar els seus diners, la Patrícia dubta dels seus sentiments cap al Michel, però finalment la policia matarà a trets a en Michel, després que aquest ha estat denunciat per la Patrícia.
En Michel ( Jean Paul Belmondo); careix de tot tipus de moral i no se’l veu massa feliç; però s’ha enamorat o li agrada la Patrícia ( Jean Seberg); aquesta noia és guapa i pertorbadora, i sempre dubta de tot.
El seu director, en Godard,deixa que els sentiments floreixin, pràcticament sense cap tipus de límit ni de lògica, igual que el que passa en la vida real i en l’amor.
En l’habitació de Jean Seberg, hi ha elements representatius de l’acció, com per exemple un cartell de Romeo i Julieta.
A més a més Godard utilitza el cinema per homenatjar a l’escriptor Parluvesco ( en l’escena en la qual Seberg l’entrevista junt amb altres periodistas) o a el cinema negre de Jean Pierre Meville. També se’ns mostra un primer pla de Bogart, en un cartell de cinema, en el qual el Michel s’atura a observar-lo. En la Nouvelle Vague , tot i enfonsar el cinema clàssic, admiraven a algunes figures com per exemple Bogart o Hitchcock.

“A bout de Soufflé”, és un film relativament actual, però que està filmat a l’estil clàssic amb fosos i encadenats.
Un altre homenatge a “ Cahiers du Cinéma”, és quan la noia li ofereix un exemplar a en Belmondo , però ell contesta : “ Me gustan más los viejos”

Més que la mateixa història, la llibertat i el frescor del seu llenguatge, trencaven amb les formes tradicionals, van impactar enormement en els joves realitzadors francesos i també en els de fora de les seves fronteres.
El seu director introdueix disgregacions, i utilitza un llenguatge molt brusc i provocador. El guió, tan sols recull algunes idees, per tant els actors podien improvisar lliurement.
Godard se salta les lleis del cinema, altera i provoca canvis absurds de raccord, provoca moltes asincronies i és un geni de les el·lipsis temporals; en el guió hi apareixen improvisacions, hi ha molts plans que no estan enquadrats i hi ha moltes escenes gravades “càmera en mà”, és a dir, no és càmera fixa, i per tant dóna més realisme.
Els actors miren fixament a la càmera,com si es dirigissin directament al públic de la sala, i per tant la càmera es converteix en un personatge més, els dos actors saben que són observats i actuen conseqüentment
Aquesta és una de les pel·lícules més importants de la Nouvelle Vague Francesa.
La Nouvelle Vague, no és un moviment cinematogràfic amb unes estructures marcades, sinó que l’únic que promou és la llibertat d’expresar el que el realitzador sent en aquell moment, i promou la capacitat de creació de cada creador.
Godard en aquesta pel·lícula, per una banda, va trencar amb els assumptes i personatges habituals en el cinema francès, amb la introducció de tipus marginals. Per una altra banda, va renovar els mitjans de filmació i muntatge i va adoptar lliçons procedents del cinema de gàngsters nord-americà.
Aquesta és una pel·lícula d’amor i d’odis, de moments feliços i de grans frustracions.
Godard ens convida a contemplar un joc de vividors, despreocupats i segurs de sí mateixos, que manifesten el seu desig, tal i com apareix en una cartell de la pel·lícula
“ Vivir peligrosamente hasta el final”
Jean Seberg és la guanyadora, d’aquest joc de la vida, ella és la que se salva, tot i viure tan perillosament com en Lazlo/Michel.
Ella riu en la última escena de la pel·lícula, davant del cos del gàngster, ella se sent guanyadora i somriu.
Aquesta última escena, és la que ens porta a pensar que tot era un joc, que tot és ficció, que res és real, que viuen en un món inventat per ells, pels postres protagonistes: Michel Poiccard i Patricia Franchini ( de Nova York)
Aquesta escena final, Belmondo ens conquista quan està estirat a la carretera i comenta a fer les ganyotes amb la cara, i a poc a poc es va desprenent del seu personatge : en Lazlo i sols es queda amb en Michel.
Al final la Patrícia fa el mateix gest amb els llavis que ell durant tot el film.
La imitació del característic gest de’n Michel en una coneguda campanya publicitària d’una marca de vermouth; ens indica la gran influència que ha arribat a tenir aquest film

Godard és qui va escriure que un tràvelling és una qüestió de moral. “A Al Final de la Escapada”, Godard persegueix de manera gairebé obsessiva a Belmondo, quan aquest és ferit de manera mortal. El tràvelling, també és aquí moral, però en aquest cas, ateses les característiques dels dos personatges, no necessàriament ha de respectar la mort i la solitud del protagonista.
En aquesta pel·lícula es va plasmar tot el que defensaven en la revista Cahiers; Godard va jugar amb la improvisació i amb la provocació.

Ester Marfà

LA DIDÁCTICA DE TRUFFAUT

2007-12-17T03:17:00.000-08:00

Análisis de la película “El pequeño salvaje” de Francois Truffaut.

Truffaut, al igual que el resto de los cahieristas, va a defender al director cinematográfico como responsable único de la obra cinematográfica, mientras la factoría de cine de Hollywood potenciaba más el concepto de obra realizada en equipo.

No es de extrañar que en las grandes producciones hollywoodienses se ensalzara el papel del productor o el de los actores, e incluso el del guionista o responsable de la banda sonora mientras que “El niño salvaje” no destaca como una gran superproducción, más bien parece rodada cámara en hombro con iluminación natural (resulta muy oscura) y desarrollada con escasos medios debido a la precariedad económica de los primeros años.

Sin embargo, es el director y el mensaje lo que brilla, el director posee la idea, es el que siente la inquietud por abordar un tema que le es tan cercano y por el que se siente tan impulsado a rodar. La película está tan íntimamente ligada a su director que es el propio Truffaut el que realiza el papel de protagonista.

La precariedad económica con que van a trabajar los directores que procedían de la máquina de escribir, sobre todo en su primeras obras, va a originar un nuevo estilo visual. Los focos rebotados contra el suelo de Godard o los claroscuros obtenidos por las velas de Truffaut en “El niño salvaje” son buena muestra de ello. El director es responsable de la puesta en escena, en el sentido en que lo entendían los críticos cahieristas de la “nueva ola”.

Una de las cuestiones que más ha denunciado Truffaut en su época de crítico cinematográfico ha sido la falta de compromiso y posicionamiento político. El cine es arte, pero arte comprometido ideológicamente, una herramienta de transformación social, un arma de lucha contra las injusticias sociales.

Para el autor, la Francia de los 50 y 60 tenía suficientes causas contra las que un artista debía comprometerse y luchar, como tantas veces había criticado en sus textos. Y qué mayor compromiso que la propia problemática vivida durante su infancia, la cual le acompañó a lo largo de toda su vida.

La obra de Truffaut es un documento impregnado de su propia biografía y del resultado de su pasión por la lectura y el conocimiento. Su infancia traumática y su crítica a las instituciones como la familia o la escuela tradicional se pueden vislumbrar a gran distancia en todas sus obras pero especialmente en “Los cuatrocientos golpes” (1959), en “La piel dura” (1976) y por supuesto, en “El niño salvaje” (1960).

En el film, el autor describe su propia visión del estado de la educación de principios del siglo pasado. La escuela, que no tiene en cuenta al alumno y su necesidad de libertad y autonomía, es para él uno de los orígenes de las mayores frustraciones y padecimientos de los niños.

Tanto en la película que abordamos como en la comentada “Los cuatrocientos golpes”, Truffaut es coherente con los artículos en los que criticaba la excesiva influencia literaria y el rígido clasicismo del cine de la época.

En “El niño salvaje”, una historia basada en un hecho real, el autor nos acerca al experimento desarrollado por un investigador, encarnado por el propio director, que trabaja con un niño sin socializar descubierto en los bosques franceses. El niño y el investigador recorrerán un camino lleno de tropiezos, pero se volverán a levantar hasta conseguir poco a poco avanzar hacia su destino.

La película fue también un homenaje a Rousseau, en su obra “Emilio” (1762) en la que se hace cargo de la educación de un niño, una de las cuestiones que obsesionó a Truffaut.

Destaca, además, otra de las grandes influencias de su etapa como crítico en su posterior trabajo como director. Truffaut criticó el falso realismo del cine francés de la época, propio de la burguesía, en el que los problemas sociales y las personas no representaban la realidad sino que eran una construcción.

Truffaut muestra en su obra a un niño real, no es un niño al margen de la acción o como objeto decorativo propio del cine convencional. El niño es protagonista en el cine de Truffaut. Consigue mostrar su punto de vista, hacer que el espectador deje de concebir el mundo bajo el prisma del adulto y conozca verdaderamente su interior, sus sentimientos y sus necesidades.

Sin duda, la obra de Truffaut, más allá de lo meramente cinematográfico y artístico, viene a aportar un contenido esencial en la pedagogía, la sociología, la psicología y la antropología y en todas las ciencias humanas.

El sueño de Casandra (Cassandra’s dream)

2007-11-29T01:17:00.000-08:00

Tras el estreno mundial de la película en el festival de Venecia empezaron a llover las críticas negativas, de modo que, los seguidores de Woody Allen interiorizamos ese desencanto. Al ver el filme, esta resignación inicial se transformó en una grata sorpresa, ya se sabe, cuando no esperas nada siempre es más fácil contentarse.
Una vez más Allen vuelve al tema de la culpa, retratado magistralmente ya en dos de sus filmes anteriores Match Point y Delitos y faltas. Así se demuestra que es un aspecto con el que el director se siente muy implicado, posiblemente debido a su biografía, de todos es conocido que dejó a su mujer y sus hijos para casarse con una de sus hijas adoptivas (suficiente para el argumento de un culebrón) y esto sin mencionar su origen judío (la culpabilidad innata del pueblo judío es un tópico clásico que él mismo utiliza en tono jocoso en otros filmes). Ahora, en esta nueva incursión sobre el sentimiento de culpabilidad, muestra un mundo actual de un modo impúdico, en donde la idea del “todo vale” se hace patente en cada actitud personal de los protagonistas (desde la actriz que se lía con cualquiera que le ofrezca un futuro profesional hasta la propuesta de un asesinato).
Puede que se trate de una película menor por el desarrollo que hace de los personajes, ya que, se vuelca con los dos protagonistas principales y el resto del reparto son casi un acompañamiento. O quizás porque tiene la apariencia del acostumbrado telefilm de sobremesa “basado en hechos reales” con una realización correcta pero sin ningún rasgo personal más allá de la capacidad estética También es cierto que no hay diálogos llenos de ironía y humor, ni música de jazz...pero hay que reconocer que, al estallar el detonante de la trama, consigue que el espectador se vuelque en la intriga. Así como el maestro Hitchcock, Woody Allen es capaz de hacer que desees con todas tus fuerzas que actos moral y éticamente reprochables se resuelvan con éxito, provocando que te identifiques con los personajes y sobretodo consiguiendo que olvides que Colin Farrell y Ewan McGregor son dos iconos sexuales haciéndoles suplantar a dos jóvenes de clase media con todas sus ambiciones, conflictos y contradicciones.
Y todo esto no es poco.

Qué tan lejos

2007-11-29T01:14:00.000-08:00

Esta película ecuatoriana fue estrenada en septiembre en España pero debido a su buena acogida todavía hoy se puede ver en nuestras pantallas ya que ha sido bien recibida por la crítica y multipremiada: Zenith de Plata a Mejor Ópera Prima en el Festival de Montreal, el AFI Fest en Los Ángeles, cuatro premios en el Cero Latitud desarrollado en Quito, premio del público en el 2º Festival de Cinema Latinoamericano de Sao Paulo y segundo lugar en la categoría Ópera Prima de largometrajes en el Festival de Nuevo Cine Latinoamericano en La Habana.
Todos éstos datos junto con las cifras en su país de origen (donde fue vista por más de 200.000 espectadores) nos hacen pensar en un film realmente interesante pero una vez más se trata de falsas expectativas, ya que, creemos que es uno de esos raros fenómenos colectivos provocados por la exageración.
Se trata de una película de carretera creada por la directora novel Tania Hermida quien ha logrado retratar Ecuador desde el punto de vista de un ecuatoriano y de un turista, así nos invita a conocer el país desde varios aspectos: sus paisajes, su gente y sus costumbres. El gran acierto en la historia es mostrar a lo largo de este viaje una identidad ecuatoriana sin caer en estereotipos o caricaturas pero a la vez los personajes protagonistas una vez presentados no ofrecen ningún interés, ya que, en el desarrollo de la trama, no dan lugar a ninguna evolución, no aportan nuevos datos ni de su pasado, ni de su vida y el final del relato resulta altamente decepcionante. También las dos actrices resultan poco convincentes, por contra los secundarios, especialmente los lugareños que van encontrando, son los que más provocan la curiosidad del espectador pero la directora decide tozudamente seguir con sus personajes y no profundiza ni en gentes ni en costumbres. En resumen lo más interesante de ésta película son sus paisajes y sus gentes y apenas aparecen esbozadas. Partiendo de una buena fotografía, sinceramente, hubiera preferido un buen documental.

AMICS IMAGINARIS

2007-11-28T14:04:00.000-08:00

L’altre dia vaig anar al cinema a veure “El orfanato”, del director novell d’origen català J.A. Bayona. La pel·lícula va obrir la darrera edició del Festival de Sitges i l’Acadèmia de Cinema Espanyola l’ha elegida per representar a l’Estat Espanyol als Oscars. La que sembla haver-se convertit en la pel·lícula de terror de l’any (el primer cap de setmana de projecció comercial va recaptar 5,9 milions d’euros i va tenir un milió d’espectadors) ha estat produïda per Guillermo del Toro (“Cronos”, “El espinazo del diablo”, “El laberinto del fauno”).

L'argument de la pel·lícula segueix a Laura, una dona que torna amb la seva família al orfenat on va créixer amb la intenció d'obrir una residència per a nens discapacitats. El petit Simón, fill de Laura, comença a deixar-se dur per uns estranys jocs que generen en la seva mare gran inquietud, ja que deixaran de ser una mera diversió per a convertir-se en una amenaça. Una sèrie d'inesperats esdeveniments obligarà a Laura a cabussar-se en el dramàtic passat de la casa que de nena va ser la seva llar.

Uns intèrprets excel·lents: Belén Rueda (que ja ens havia sorprès a "Mar adentro"), Fernando Cayo (fantàstic el seu paper), el nen Roger Príncep i la coneguda Montserrat Carulla (fent el paper de dolenta!), entre altres.

"El orfanato" comparteix molt amb un tipus de cinema fantàstic que es practica poc. Es tracta d'un terror que parteix d'elements quotidians per a anar contaminant-se a poc a poc fins a endinsar-se en la por i la bogeria absoluta. El terror que es descriu en "El orfanato" no ve de l'espai exterior, ni de la ment retorçada d'un psicòpata, ni és conseqüència que els protagonistes s'endinsin en algun territori prohibit. Aquí la por neix en un entorn idíl·lic, en el cor de la família perfecta. I creix de manera inesperada amenaçant amb destruir per complet a aquesta família. "El orfanato" no es tracta d'un film de terror a l'ús. Posseeix una arrel melodramàtica que aconsegueix equilibrar seqüències de gran bellesa lírica amb conceptes com la malaltia o la deformitat.

Molt bona pel·lícula, engrandida sobretot per la interpretació brillantíssima de Belén Rueda, i per l’argument tan treballat, no tan esquemàtic com era el de “Los Otros” (per a referir-m‘hi en comparació a una altra obra del mateix gènere).

Totalment recomanable per anar a veure amb amics imaginaris!

BIENVENIDO A CASA

2007-11-28T12:13:00.000-08:00

Director: David Trueba
Reparto : Concha Velasco, Jorge Sanz, Juana Acosta, Carlos Larrañaga, Julián Villagrán, Alejo Sauras, Pilar López de Ayala, Juan Echanove, Ariadna Gil, Vicente Haro
Productor: Tedy Villalba, Cristina Huete
Género : Comedia
País: España, 2006

David Trueba ha tenido que esperar a su cuarta película para rodar algo que tenia muchas ganas, una comedia. Después de su opera prima ‘La buena vida”, de ‘Obra maestra’ y de la fantástica ‘Soldados de Salamina’, ahora nos presenta una obra donde intenta equilibrar el drama y el humor con unos personajes lo suficientemente arquetípicos como para que nos hagan pensar en sus roles desde una posición desenfadada y cómica.

La trama es de lo mas usual y corriente. Eva (Pilar López de Ayala) y Samuel (Alejo Sauras) son una joven pareja enamorada que acaban de instalarse en Madrid para vivir juntos. En el mismo momento que Samuel encuentra trabajo como fotógrafo en una revista Eva se queda embarazada, y empieza ha desarrollarse la tesis de la película: la distinta manera que hombres y mujeres se enfrentan al nacimiento de un hijo, y de cómo afrontar la responsabilidad de ser padres. Abandonar el amor juvenil y adentrarse en el complicado mundo adulto no es nada sencillo, y como cuenta el propio director: “La mujer es madre desde la concepción. El hombre muchas veces no se da cuenta hasta que tiene al bebé en brazos”

David introduce en cada unos de los nuevos compañeros de la revista una manera diferente de entender el conflicto de Samuel. Los compañeros, todos se vuelcan para adoptar-lo y a la vez intentan ejercer un poder sobre el. Lucas (Jorge Sanz) proyecta el prototipo de conquistador y hombre duro, devuelta de todo, totalmente endogámico, autocomplaciente, y con un desconocimiento total de las mujeres, pero que a la vez es sincero y directo. Mariano (Javivi Gil Valle) un buenazo que siempre mira el mundo con un optimismo exagerado. Felix (Juan echanove) es el critico de cine ciego, acido, critico y tierno a la vez, que a modo de reflexión , intenta invitarnos a mirar las películas desde la emoción. Julián Villagran es el idealista que quiere cambiar el mundo mediante la revolución y Ariadna Gil el papel de mujer solitaria y desconfiada.

Junto con los planos generales que nos permiten admirar un Madrid urbano y dinámico, el film esta lleno de primeros planos de los actores, planos que intentan transmitirnos las emociones de los rostros de los actores. El director se acerca a esos detalles para contraponer los diálogos cómicos que endulzan el conflicto creado entre la pareja. Conflicto que a mitad del desarrollo se hace muy previsible, con secuencias que apenas hacen avanzar la trama y ya no vuelven a sorprender al espectador. Pero incluso a pesar de ello, el desenlace tiene una fuerza emotiva gracias al acierto musical de Javier Limon y Andres Calamaro, un lujazo la canción de cuna del final cantada por Calamaro con letra del propio David Trueba.

[REC]

2007-11-28T08:57:00.000-08:00

Nacionalidad: España, 2007
Género: Terror
Duración: 85 min.
Dirección: Jaume Balagueró y Paco Plaza
Reparto: Manuela Velasco, Pablo Rosso, Ferran Terraza, Jorge Serrano
Guión: Jaume Balagueró, Paco Plaza, Luis A. Berdejo

_________________________________________________

Pablo, grábalo todo, por tu puta madre...

Por separado, Jaume Balagueró y Paco Plaza han desarrollado una fructífera carrera en el cine de terror español con Títulos como Los sin nombre, Darkness, Romasanta o El segundo nombre, así como sendas aportaciones a las televisivas entregas de "Películas para no dormir”. En su primera película juntos utilizaron el género documental para mostrar a los concursantes del programa Operación Triunfo (OT: La película). Y en esta nueva colaboración vuelven a utilizarlo bajo la forma de un reportaje sobre una realidad inventada, siguiendo el camino que dominan: el miedo. Son claras las reminiscencias a películas anteriores como el remake de Amanecer de los Muertos (con el terror costumbrista al desarrollarse dentro de una comunidad de vecinos, el más puro estilo George A. Romero) o 28 días después y sobretodo, el uso de la cámara subjetiva recuerda a El proyecto de la Bruja de Blair. A pesar de todo este bagaje, consiguen sorprender a un espectador ya cansado de la misma fórmula.

[REC] retrata el devenir de Ángela, una reportera que cubre un trabajo rutinario sobre unos bomberos, que reciben una llamada para ayudar a una anciana, que tiene aterrorizados a sus vecinos con sus gritos. Pero cuando acuden al lugar del suceso, se encuentran en una espiral de sangre, terror y muerte a causa de la propagación de un extraño virus que provoca el cierre del edificio. Exceptuando sobrevivir, lo más importante es grabarlo todo.

Mediante el uso de la cámara subjetiva y un acercamiento a la realidad (sin música y con el sonido que recoge la cámara) rozando el Terror-Dogma si eso fuera posible, Balagueró y Plaza consiguen adentrar al espectador en un miedo cerval, además de servir como recurso para realizar una crítica del morbo, de la actual telerrealidad. Pablo, el cámara (a quien nunca vemos, recurso que consigue integrar al espectador en la falsa realidad que han construido los directores) y Ángela (brillante Manuela Velasco, merecedora del premio a la mejor actriz del Festival de Sitges) persiguen el reportaje, incluso cuando sólo deberían pensar en escapar del infierno en el que se ven metidos. A pesar de su corto metraje (85 min), [REC] consigue mantener unos altos niveles de tensión y horror (cabe destacar la última media hora, en una angustiosa línea ascendente) Si embargo, también hay que mencionar el último tramo de guión, cuando las explicaciones solo consiguen confundir (¿y quizás preparar la precuela?)

[REC] está llamada a estar entre las películas más taquilleras del año (con permiso de El orfanato) , hecho excepcional al ser una película de género. Auguro un buen destino a esta película, de la que ya se está rodando el remake en Hollywood, llamado Quarantined (título bastante más explicito que el español) .

Una película no apta para espíritus sensibles ni personas fácilmente impresionables.

Bubba Ho-tep: Elvis, Faraones de segunda zombificados y Bruce Campbell

2007-11-28T08:05:00.000-08:00

Hace cosa de tres semanas leí unas notas sobre una película. Después de las primeras líneas se me empezó a acelerar el pulso, la vista se me nubló y apenas pude ser consciente de tres o cuatro palabras sueltas: Bruce Campbell, Elvis que seguía vivo, una momia sureña,... La película data ya de 2002. Me pregunté cómo diablos podría habérseme pasado por alto una pieza semejante. En cuanto recobré algo de sentido corrí a buscarla en una tienda online del Reino Unido. La tenían en stock, pero no sólo eso. El precio fijado era de 5 euros. ¡Portes incluidos! ¿Cómo? ¿Que alguien sigue leyendo esto en lugar de ir corriendo a comprarla? En fin, allá él.

La película arranca con definiciones de diccionario para:

Ho-tep: 2.Apellido familiar de un faraón egipcio.

y

Bubba: 1.Varón del sur de los Estados Unidos. 3. ..., habitante de un remolque

Acto seguido el título Bubba Ho-tep irrumpe en la pantalla al más puro estilo del cartel de Ben Hur. Toda una declaración de intenciones. La historia está basada en un relato corto de Joe R. Lansdale, y Don Coscarelli (responsable de sagas de culto como Phantasma y El Señor de las Bestias) la convierte en película de forma magistral. Resulta curioso ver como una película basada en unas premisas tan estrambóticas cuida detalles como la fotografía y la dirección artística de forma más concienzuda que algunas de las piezas supuestamente más sesudas que circulan por los festivales actualmente. Coscarelli pertenece a la escuela de los que hacen del bajo presupuesto un arte, y así la película mantiene un tono sobrio casi todo el tiempo. Tan sólo los jeroglíficos y los encuentros con la bestia rompen este ambiente de sobriedad.

No obstante, el alma mater de la película es un Bruce Campbell muy inspirado. Ese Elvis que ha sobrevivido para dar con sus huesos en un asilo de ancianos rebosa de vida y credibilidad. En esta producción que está a caballo entre el humor y el terror, Campbell sabe darle un matiz único a su personaje, y en los momentos cómicos resulta totalmente hilarante. Basta contemplarle en la pantalla durante diez segundos para comprender su estatus de actor de culto. El compañero de fatigas de Elvis es un anciano afroamericano convencido de que una vez fue el presidente John F. Kennedy. Ossie Davis es el encargado de dar forma al personaje, y el resultado es impresionante. Sinceramente no soy capaz de imaginar un actor más adecuado para el papel, y la química con Bruce Campbell es magistral.

Bubba Ho-tep definitivamente no es para todo el mundo. Pero a quienes saben apreciar el encanto de los 'gore flicks' (aunque esta producción tiene poco o nada de gore), les espera hora y media de absoluto placer.

Los Totenwackers

2007-11-28T01:46:00.000-08:00

Quan un s’acosta al cinema a veure una pel·lícula dirigida al públic infantil s’espera una cinta que, com a mínim, mantingui entretinguts també els adults. ‘Los Totenwackers’ és l’antítesi d’aquesta afirmació i representa una pel·lícula per nens que pot arribar a treure de polleguera els soferts adults que actuen d’acompanyants de les criatures.

‘Los Totenwackers’ és la segona pel·lícula del basc Ibon Cormenzana i arriba després d’un primer treball anomenat ‘Jaizkibel’ que tractava sobre el suïcidi i les seves conseqüències. La pel·lícula s’ha venut a la premsa com la resposta espanyola a ‘Harry Potter’. Res més lluny de la realitat. ‘Los Totenwackers’ vol ser una pel·lícula de màgia i fantasia i alhora una pel·lícula de terror. El cert és que acaba convertint-se en una suma de situacions que ens recorden clarament a pel·lícules com ‘Poltergeist’ o ‘El sexto sentido’ però que no condueixen enlloc. La història peca de tenir molts fronts oberts i no resoldre’n cap amb un guió que deixa buits molt importants que impedeixen que la trama tingui un significat global.

Tot comença quan una família es muda de casa i s’instal·la en un bloc de pisos de lloguer molt antic. Sara, la nena protagonista, no triga en adonar-se que la propietària i els veïns de la finca amaguen alguna cosa estranya. A més, és capaç de percebre la presència de fantasmes de vells inquilins de l’edifici. Sara intentarà esbrinar què ha passat en aquell indret amb l’ajuda de dos veïns de la seva edat.

La tria dels actors no ajuda gaire a millorar el resultat final de la pel·lícula. Els personatges que interpreten els nens es veuen molt forçats i repeteixen el guió com si es tractés del vers de nadal. Un altre dels personatges infantils és el d’un petit geni-científic-inventor d’ascendència anglesa a jutjar per l’insoportable accent infinitament exagerat amb el què han doblat la seva aparició durant tot el metratge. Els personatges adults estan interpretats per rostres coneguts del món televisiu (Mar Regueras, Josep Julien i Natàlia Sánchez). El seu pas per la pel·lícula no es pot descriure precisament com a estelar ja que ni fent un gran esforç ens arribem a creure que formen la família que ens volen vendre. És tal el desgavell que es produeix a la pantalla des de l’inici de la cinta que ni l’aparició de la gran actriu Geraldine Chaplin és capaç de salvar la situació. El seu paper com a dolenta propietària origen de tots els estranys successos que esdevenen a l’edifici queda coix al no veure’s recolzat per cap dels altres personatges.

La pel·lícula, que ha comptat amb un pressupost de 3’5 milions d’euros, ha tingut els mateixos creadors d’efectes especials de ‘Hellboy’ i ‘El Perfume. Historia de un asesino’. Els efectes especials que apareixen a ‘Los Totenwackers’ són escassos, encara que molt correctes, tenint en compte tots els altres elements que conformen la pel·lícula.

Què pensarà de la pel·lícula el públic infantil? Doncs encara que ‘Los Totenwackers’ no és cap joia del cinema espanyol, si feu l’exercici de preguntar a un nen què l’hi ha semblat després de veure-la us dirà que no està tan malament. Tot depèn de la òptica des d’on es miri. Si jo tiro enrere en el temps i recordo, també m’agradaven coses que val més no mencionar. Tot es cura amb el temps.

ARCADIA o la lucha a muerte por un puesto de trabajo

2007-11-27T15:03:00.000-08:00

La última película de Costa Gavras fue la encargada de inaugurar la 50 semana internacional de cine de Valladolid. El guionista y director griego es conocido por su constante denuncia de las injusticias sociales y políticas en películas como “Estado de sitio” 1973, “La caja de música” 1989, o “Amen” 2003.

En Arcadia plantea un film mezcla de drama y ciertas dosis de humor negro. Gavras se centra esta vez en la sociedad moderna, ofreciéndonos un fiel reflejo de un mercado laboral despiadado y competitivo, en donde las deslocalizaciones empresariales son pan de cada día. El film gira en torno a un ejecutivo que pierde su puesto de trabajo después de haberse dedicado a su empresa en cuerpo y alma. Su situación personal cambia de la noche a la mañana. Ante el se abre un vació que amenaza el bienestar de su familia y todo lo que ha conseguido alcanzar con esfuerzo y dedicación. Es esta una de las innovaciones de la temática de Gavras, el hecho de escenificar la situación a la que se ve sometido un hombre de la calle, de una familia tipo, huyendo de situaciones de altos vuelos. La película nos plantea una reflexión sobre lo que piensa un hombre que acaba de perder su trabajo y que por su edad piensa que difícilmente encontrará una nueva oportunidad.

El hilo conductor de la película se estructura en torno al plan que nuestro desesperado protagonista orquesta con el objetivo de volver al mercado laboral activo. Asistimos desde un inicio a sorpresivas y originales situaciones, mezcla de torpeza y cierta locura que provocan en el espectador sensaciones opuestas de risas y llanto. El protagonista no lucha contra el sistema, ni contra injusticias legales, su lucha es mucho más vulgar, menos elitista e idealista, ya que en última instancia vive para mantener el bienestar de su familia a costa de eliminar a sus más directos competidores

Luís Codó

DEXTER

2007-11-27T06:35:00.000-08:00

Assessí en série diferent

La série tracta sobre un metge forense de la polícia de Miami, que en les seves estones lliures, es dedica a assessinar persones, la diferencia respecte altres sèries o pel·lícules de psicokillers,és que el protagonista nomès assessina altres assessins, no mata a persones innocents, té un codi personal per matar a algú , ha de ser culpable d’ assessinat.

La sèrie surt de la factoria HBO, creadora de les grans sèries, Els Soprano, A 2 metros bajo tierra, Roma, Deadwood...

Quriosament el director dels primers capítols Michael Cuesta ho ha estat d’ alguns capítols de A 2 metros bajo tierra i el guionista de la sèrie James Manos ho ha estat de la sèrie els Soprano i The Shield, l’ actor protagonista Michael C. may, també era un dels protagonistes d’ A 2 metros bajo tierra, que borda la seva interpretació de psicópata, i ens fa apuntar que tenim actor per estona i per diversitat de papers, en una sèrie feia d’ homosexual i en aquesta de psicokiller.

La sèrie està basada en una novel·la del autor Jeff Lindsey, i el mateix escriptor així com el guonista ( James Manos), són els autors dels minuciosos guions.

A destacar el retrat que es fa de Miami, està molt ben trobada la descripció de ciutat de barreja cultural, americans amb cubans, cultura americana ( si és pot dir així) i cultura hispano-cubana.Els aspectes tècnics com la fotografia, localitzacions, són impecables, la factura de sèries d’ aquesta productora , és excepcional, un tractament tècnic genial, uns guions i persontatges molt treballats i els castings d’ actors bàsicament desconeguts pel gran públic està molt ben escollit.

El personatge principal anòmic, fred, però rodejat de sentiments i relacions personals que no entèn oposat a la seva germana pasional i amb sentiments que es desborden , és un contrapes que dona a la sèrie un toc molt especial. L’ actor ( Michael L. Hall), realitza una interpretació freda a vegades, inexpresiva, però de tant en tant mostrant sentiments forçats, és increíble que un personatge tant difícil d’ interpretar, sigui tan fàcilment interpretat i això és per la increíble solvencia i polivalència de Hall , podem dir que borda el paper.

La sèrie a Estats Units ha tingut molt d’ èxit exhibida en un canal minoritari i a Espanya en poques setmanes Cuatro estrenarà la primera temporada.

Xavi

Hollywood remueve la conciencia norteamericana.

2007-11-26T14:45:00.001-08:00

LEONES POR CORDEROS

País: EE.UU.
Año: 2007.
Director: Robert Redford.
Producción: Andrew Hauptman.
Producción: Robert Redford.
Productores ejecutivos: Tom Cruise y Daniel Lupi.
Reparto: Robert Redford, Tom Cruise, Meryl Streep,
Derek Luke, Peter Berg y Andrew Garfield.

En esta ocasión el veterano Redford se coloca a ambos lados de la cámara para crear un film con compromiso ideológico y antibelicista.

La película aborda tres historias que pretenden poseer un punto de conexión y una temática común: un político hipócrita y ambicioso, una periodista madura con problemas de conciencia, un profesor idealista y un estudiante universitario simbolizan la particular crítica del director a los políticos, a los medios de comunicación y a los jóvenes sin ideales de la sociedad norteamericana. Una buena intención que no se ha resuelto satisfactoriamente desde el punto de vista cinematográfico. Diálogos demasiado largos y espesos y un ritmo muy lento para el gran público que busca más acción y menos reflexión.

El reparto reúne a tres superestrellas de lujo como son Robert Redford, Tom Cruise y Meryl Streep, que componen el afiche que funciona como reclamo comercial. Estos cederán gran parte del metraje de la película a tres actores secundarios que adquirirán verdadero protagonismo: Derek Luque, Michael Peña y Andrew Garfield.

Desde el principio, Redford no consigue enganchar a un espectador que todavía no ha identificado el género ni tan siquiera ha sido capaz de reconocer al protagonista principal de la película. Quizá sea debido a su formato más cercano al documental de Michael Moore que a las taquilleras producciones propias de primeras figuras como Tom Cruise o Meryl Streep . Eso es al menos lo que hubiera esperado el espectador.

Como consecuencia, los personajes no terminan de convencer. Un Robert Redford demasiado entrado en años como encarnar a un profesor idealista que permanece durante toda su vida intentando el compromiso de los demás desde su cómoda tribuna.

Un estudiante que ha perdido el interés por luchar para cambiar las cosas pero que parece experimentar un arco de transformación y dos jóvenes universitarios inmigrantes comprometidos con el país que los acoge y que están dispuestos a dar su vida por él.

Tan sólo Cruise en su papel de político ambicioso y Streep como periodista experimentada pero con escrúpulos consiguen equilibrar un poco la tambaleante fragilidad de la consistencia del guión que deja casi todo sin cerrar excepto el triste destino de los universitarios alumnos del profesor de política que se enrolan en la guerra de Afganistán.

Uno se pregunta al salir de la sala: “bien, tiene razón pero ¿cómo termina la historia?” Redfor ha realizado su particular crítica sobre la pasividad de la sociedad norteamericana y sobre la equivocada lucha contra el terrorismo de Bush pero los personajes permanecen todavía vivos en la historia como zombis a los que les hace falta un desenlace final al que acogerse para poder liberarse para siempre jamás.

Trailer de la película.

Fuente: Youtube.

Azul oscuro casi negro

2007-11-22T11:13:00.000-08:00

Director: Daniel Sánchez Arévalo
Guión: Daniel Sánchez Arévalo
Reparto: Quim Gutiérrez, Marta Etura, Antonio de la Torre, Eva Pallarés, Raúl Arévalo.
Productora: Tesela P.C.
Año: 2006
Duración: 105 min.

En su ópera prima, Daniel Sánchez Arévalo consiguió algo que muy pocos logran en sus inicios: aunar a crítica y público, y además, ganar 3 premios Goya.
Si su película ha destacado entre las numerosas ofertas de la cartelera ha sido porque decidió arriesgar con una historia potente y original, que nos habla tanto de el difícil paso a la madurez, como de lo complicadas que son las relaciones, especialmente en el amor. Pero, para mi sorpresa, no lo hace siguiendo las aburridas pautas que tienen este tipo de películas, sino que innova con una historia arriesgada y rompedora.

El protagonista, Jorge (Quim Gutiérrez) ha heredado el trabajo de su padre, portero en una finca, después de que a este le diera un infarto cerebral. Durante este tiempo, ha conseguido estudiar una carrera universitaria, cuidar de su padre y hacer el trabajo. Pero ahora su meta es encontrar trabajo, y debido a sus problemas personales y pese a sus estudios, parece una misión imposible. Su vida se complica cuando su hermano Antonio (Antonio de la Torre), que esta en la cárcel, le pide un favor relacionado con su novia Paula (Marta Etura). Entonces todo cambiará, y Jorge comenzará a dejar de hacer lo que los demás esperan de él. Es una historia que nos muestra el paso a la madurez de Jorge, quien la afrontará teniendo que dejar atrás sus miedos.

Aunque en la película lo que más destaca es la fuerza de una soberbia historia, las magníficas interpretaciones de los personajes nos regalan momentos inolvidables del cine, como la historia de amor entre Paula y Jorge. Quim Gutiérrez, que interpreta a Jorge, ganó el Goya al mejor actor revelación y Antonio de la Torre, que interpreta a su hermano Antonio, ganó el Goya al mejor actor de reparto. Aunque no ganó ningún Goya, merece especial mención el trabajo de Marta Etura, una actriz a la que yo ya veneraba desde La vida de nadie o Para que no me olvides.

Risoteràpia Farrelly

2007-11-21T09:43:00.000-08:00

El matrimoni és la principal causa del divorci. És possible que als germans Farrelly els hi passés pel cap aquesta frase del genial Groucho Marx quan van fer The heartbreak kid, una pel·lícula on casar-se i divorciar-se no acaba de ser una cosa seriosa. Parodia del cinquè sacrament o reflexió sociològica sobre el món de la parella i el compromís? Ambdues lectures són possibles, però no es pot obviar el fet que l’objectiu més evident del film és fer riure. Als nostres cinemes el títol s’ha traduït per Matrimonio compulsivo, treient-li així una mica de protagonisme al desafortunat Eddie (Ben Stiller). En aquesta ocasió, els directors tornen a presentar una comedia delirant, en la línia de Algo pasa con Mary (1998) i sembla que també els hi hagués agradat repetir el tàndem Ben Stiller-Cameron Díaz, si considerem la similitud física entre les dues roses que coprotagonitzen els dos films.

L’argument és força original i, tot i que al principi té un toc de conte de fades que desprén certa flaire d’inverosimilitud, a mesura que el fil conductor es va recargolant, la història va prenent consistència. Es produeixen un seguit d’esdeveniments que sorprenen a l’espectador, com el paper de conseller que adopta el pare del protagonista, que és també el seu pare en la vida real (Jerry Stiller) i la succesió apoteòsica d’events, que fan que el final no sigui tan predictible com podria semblar. La hipèrbole juga un paper fonamental en l’humor dels germans Farrelli i, per tant, molts dels gags es basen en l’exageració d’una situació portada a l’extrem.

L’Eddie (Ben Stiller) és com una versió masculina de la Bridget Jones, i es precipita cegament envers a un casament amb la Lila (Malin Akerman), una rosa aparentment perfecte. No en và, a la vida real aquesta actriu canadenca d’orígen suec havia estat model i havia guanyant importants concursos de bellesa. La jove parella decideixen passar la lluna de mel a Mèxic, però la seva estada al país del guacamole i del tequila tindrà el regust amarg de la llimona. El personatge de la Lila té una doble cara ja que la noia dolça i encantadora resulta ser una deixeble del Dr. Jekill, de forma que es transforma en un èsser completament estrambòtic. Serà la protagonista d’una sèrie de situacions totalment esperpèntiques que l’Eddie intentarà neutralitzar per a donar-li sentit al seu matrimoni. Una jove morena (Michelle Monaghan), coneguda per haver fet la tercera Missión Imposible, serà l’encarregada de fer-li a l’Eddie l’estada una mica més suportable, convertint-se en el tercer vertex d’un triangle impossible, completament desestabilitzat. El desamor no només provoca llàgrimes de dolor i desconsol, també pot fer plorar, però de riure; i sinó, proveu la risoteràpia Farrelly.

Yolanda Pascasio

Lirisme en estat pur

2007-11-20T18:21:00.000-08:00

ONCE

Irlanda, 2006.
Direcció i guió: John Carney
Producció: Martina Niland
Fotografia: Tim Fleming
Intèrprets: Glen Hansard, Marketa Irglova, Bill Hodnett, Danuse Ktrestova

Des de la seva aparició, les pel·lícules musicals han dut inevitablement associat el concepte de superproducció. Ja en l’Amèrica dels anys trenta, produccions com Sombrero de Copa (1935) o En Alas de la Danza (1936) podien presumir de tenir unes inversions econòmiques força considerables. Posteriorment, i gràcies a figures com Gene Kelly, Frank Sinatra o Vincente Minelli, el gènere esdevindria, a més, una font d’ingressos imparable.

Actualment, i després d’una època marginal, els grans musicals s’estan revitalitzant a una velocitat de vertigen. Títols com Moulin Rouge (2001), Chicago (2002) o Dreamgirls (2006) ho evidencien, tot i que els desorbitats costos de producció no hagin garantitzat, en aquest últim cas i en molts d’altres, l’èxit a taquilla. Ara bé, lluny d’aquesta ànsia per guanyar diners a través de l’espectacularitat i a costa de carregar-se alguns aspectes del llenguatge cinematogràfic, tant defensats pel cahierisme francès, existeixen alguns directors que propugnen un altre tipus de fer cinema, tal vegada més real i més pròxim.

Aquest és el cas de John Carney, un jove irlandès que amb cinc pel·lícules rodades ha sabut transmetre una mirada tan personal que s’allunya dels postulats convencionals. Amb Once, aquesta voluntat agosarada de trencar amb vells tòpics es fa encara més palesa. Apte per als amants de les petites històries explicades de manera sincera i ingènua, aquest musical contemporani s’inspira en els clàssics però rebutja el barroquisme narratiu i el glamour de la catifa vermella. Es tracta d’una mena d’àlbum líric on les cançons es converteixen en part integrant de l’acció, una acció que succeeix natural a partir d’una càmera que gairebé filma de manera improvitzada, fins i tot tremolosa en algunes seqüències.

La història s’ambienta, sobretot, als carrers del Dublín més bohemi i parteix de l’encontre entre un músic i compositor que es guanya la vida al carrer i una jove immigrant txeca que neteja mansions de luxe i ven flors als vianants. Cap dels dos té una veritable llar: ell torna a la casa familiar per no deixar sol al seu pare vidu, ella viu amb la seva filla i la seva mare. L’encreuament de dues ànimes supervivents en un món difícil conduïrà als dos protagonistes a compartir la passió que tenen en comú: la música. Acompanyats d’un piano i una guitarra i a través d’unes sessions improvitzades, clandestines si cap, les seves veus ens obriran la porta d’una intimitat marcada pel desengany i l’espera. Potser les lletres tenen un cert regust a romanticisme clàssic i són d’alguna manera previsibles, però la posada en escena en el seu conjunt, realista i dramàtica en la justa mesura, no dóna peu a l’aparició d’aspectes tan banals com la cursileria i la melancolia gratuïta. Es tracta d’una història d’amor impossible, sí, però enfocada de manera senzilla, fugint de l’artificiositat eloqüent que sovint s’exposa en aquest tipus de gènere.

Ens trobem, per damunt de tot, davant un discurs que es comunica a través de cançons, no de paraules. El director ho va tenir més o menys fàcil, i és que tant Glen Hansard com Marketa Irglova són músics reconeguts als seus respectius països. La química entre els dos protagonistes sorgeix ja en la primera escena de l’encontre. Una punyent cançó serà el pretext per entaular el primer diàleg. A partir d’aquest moment tot confluïrà de manera natural, sense que l’espectador s’hagi d’introduir en les angoixants situacions que caracteritzen el melodrama. D’altra banda, les dosis d’humor tampoc quedaran relegades a un segon pla (memorable és la improvització a l’autobús del Broken Hearted Hoover Fixer Sucker Guy). Tot això farà que l’acció transcorri de manera dinàmica, fent que l’autocompasió dels personatges no arribi a cansar.

Carney, en definitiva, ha sabut convèncer a un públic que ha premiat la pel·lícula per partida doble: al Festival Internacional de Cinema de Dublín i al Festival de Sundance. Sap de sobres que el handicap del baix pressupost no ha estat l'únic detonant que li ha proporcionat alabances.

2007-11-20T08:46:00.000-08:00

SAUNA Y MASAJE

Crítica del largometraje 300

Tomemos un hecho histórico (la batalla de las Termópilas por ejemplo) y reduzcámoslo hasta un peplum de romanos (“The 300 Spartans”, en España “El león de Esparta” 1961), dejemos que influya en la niñez de un renombrado guionista de comics (Frank Miller) hasta llegar a publicar una novela gráfica de guerra y vísceras, y ahora pasemos el papel de nuevo a celuloide (“300” Zack Snyder): ¿resultado? Si se trataba de un “cambio radical” respecto al acontecimiento original logra primer premio, si pretendían un videoclip de 117 minutos medalla de plata, pero si hablamos de CINE, bueno digamos que es más industria que arte, más ruido que música, más bajos instintos que elevadas emociones, más ordenador… que todo lo demás.

Sobre Esparta se cierne la poderosa sombra del imperio persa, el rey Leónidas (Gerard Butler) recluta a 300 valientes para frenar su avance en el estrecho de las Termópilas, los guerreros espartanos deberán demostrar su arrojo en una tarea que parece suicida. Es meritorio que desde un punto de partida tan sencillo se haya podido desarrollar un argumento todavía más simple; una historia en que un protagonista de los más plano (y no me refiero al físico obviamente) se debate entre supuestos conflictos internos para finalmente no cambiar un ápice su idea original, es decir, matar. Todo ello sazonado con una ideología que ensalza la pureza racial, la violencia como único método válido (el uso del slow motion llega a crear una especie de “masacre poética”) y los abonos a rayos uva y gimnasio.

Por supuesto existen alicientes (dos y no más): un espectáculo visual apabullante y una puesta en escena épica muy estudiada que hará disfrutar a pequeños (algo que en verdad lamento) y a mayores (algo a lo que estamos acostumbrados).

Francisco López del Castillo W.

HEROI ANALÒGIC EN L'ERA DIGITAL

2007-11-19T11:39:00.000-08:00

La Jungla de Cristal 4.0
Títol original: Live Free or Die Hard
Director.Len Wiseman
Nacionalitat: EEUU
Any 2007
Intèrprets: Bruce Willis, Justin Long, Timothy Olyphant, Maggie Q.
Gènere: Acció

Aquesta pel·lícula, ha estat estrenada el 7 de setembre del 2007.
En John McClane ( Bruce Willis ), interpreta a un policia veterà, el qual s'haurà d'enfrontar a un cerbell criminal ( Timothy Olphant ). Aquest últim intentarà destruir la xarxa informàtica que controla totes les comunicacions, els transports i l'energia dels Estats Units.
En John McClane, amb els seus coneixements sobre com frustrar les amenaces i els atacs terroristes, és l'home adequat per impedir que els terroristes se surtin amb la seva.
La pel·lícula té molta acció, però sempre utilitza les mateixes estratègies per guanyar-se al públic: grans explosions, accidents, catàstrofes inversemblants i exageradament agressives.
Aquest tipus de pel·lícules acostumen a ser poc creïbles, i hi ha molts efectes especials.
Està plena de tòpics i és una pel·lícula " a l'americana", ja que les escenes d'acció són massa exagerades.
Tot i això, cal reconèixer que la trama és bastant adictiva, i a mesura que avança l'acció.tot i que ja imaginem què acabarà passant, l'espectador necessita saber-ne més.
Aquesta pel·lícula és com les altres: persecussions, explosions, trets...però aquesta vegada, els terroristes han estat substituïts per hackers informàtics, i l'acció no transcorre en l'interior de claustrofòbiques oficines, sinó que es desenvolupa en espais oberts i tancats.
Cal destacar el fantàstic treball dels especialistes. A l'igual que en les altres tres entregues anteriors de la saga, els Estats Units està amenaçat i tota l'esperança recau en un ispector amargat,un pare de família sense família, però haurà de comptar amb la col·laboració del hacker Matt Farrell. Aquest personatge, es converteix en el contrapunt de l'ispector McClane, ja que mentre un té l'actitud però no té els mitjans; l'altre domina els mitjans però careix d'actitud, i per tant estan condemnats a entendre's per salvar el món
Els rol masculí d'en McClane, cal que canviï si vol sobreviure als nous temps, però tot i així, la pel·lícula és entretinguda i el ritme és bastant bo, ja que dura 130 min,però no es fa pesada.
En conclusió, la història és molt simple i previsible, i per tant no sorprèn l'espectador, però les persecucions i els efectes especials donen un bon ritme a la pel·lícula i té tots els ingredients per passar una bona estona com a espectador passiu, sense que calgui pensar ni reflexionar sobre el que estem veient.

Ester Marfà

Más extraño que la ficción

2007-11-19T10:44:00.000-08:00

Tot i tenir certs prejudicis al voltant de la figura de Will Ferrell, còmic d’èxit aclaparador als Estats Units però mediocre bufó que fa ganyotes pel meu gust, vaig llençar-me a veure aquest film de Marc Forster, director també entre altres de les interessants Monster’s Ball i Descubriendo Nunca Jamás.

El punt de partida de la història és força original: Harold Crick (interpretat per Ferrell), un avorrit inspector de hisenda incapaç de sortir-se’n de la seva rutina diària descobreix un dia que és un personatge de la última novel·la de la Karen Eiffel, una escriptora que fa anys que no publica res. Això el trasbalsa profundament i li fa obrir-se a noves realitats, com la coneixença d’una noia que l’atrau inevitablement.
El problema és que Karen Eiffel (interpretada per una exagerada Emma Thompson) té com a costum matar al protagonista al final de les seves obres. Per tant, Crick decideix fer-hi alguna cosa amb l’ajut de l’excèntric professor de literatura Jules Hilbert, que mirarà de esbrinar quins poden ser els següents passos que li depara el destí.

Per tant, tota la pel·lícula juga amb aquesta separació entre autor i personatge, malgrat que a mesura que avança el film aquesta barrera es dilueix per acabar fonent les dues dimensions quan es retroben en un mateix punt del espai i del temps.
Aquesta idea sol resultar suggerent però sempre que un argument juga sobre dos plans diferents com aquests algun punt grinyola una mica. En aquest cas, la història deixa masses caps sense lligar (per exemple, la història d’amor resulta inconsistent, i el desenllaç es massa ràpid pel meu gust) i l’argument queda una mica superficial, però en general es tracta d’una pel·lícula interessant i sobretot original.

CARTAS DESDE IWO JIMA ("Letters from Iwo Jima")

2007-11-18T15:59:00.001-08:00

Director: Clint Eastwood
Intérpretes: Ken Watanabe (General Kuribayashi), Kazunari Ninomiya (Saigo), Ryo Kase (Shimizu), Shidou Nakamura (Tinent Ito), Tsuyoshi Ihara (Baró Nishi)
Nacionalitat: EEUU
Gènere: Bèl·lica
Duració: 141 minuts
Any: 2.006
Estrena: 16/02/2.007

“Cartas desde Iwo Jima” és la cara B (sempre més personal i intimista) del díptic indissociable que Clint Eastwood ha confeccionat sobre la homònima batalla de la II Guerra Mundial, junt amb “Banderas de nuestros padres”. Mentre a “Banderas de nuestros padres” incidia en la manipulació política i propagandística d´un aconteixement a partir d´uns herois creats des d´una fotografia i en la lluita d´aquests soldats per justificar el seu lloc a la guerra i després per superar aquest estigma d´herois imposat, a “Cartas desde Iwo Jima” es centra en la vessant més íntima dels soldats, mostrant-nos des de les seves pors més profundes, els seus còdigs més incomprensibles, èn un moment en què la tradició oriental i militar encara colocan a la pàtria i a l´Emperador per sobre de qualsevol a`mbit personal, i on l´honor i la dignitat es converteixen en valors fonamentals que "obliguen" fins i tot al suicidi en cas de fracàs.

La traducció d´Iwo Jima és “l´illa de sofre”, al que Eastwood li treu partit mitjançant una fotografia que abandona la vivor i el colorit per derivar cap al terrós i sepia, cap a uns tons enfosquits que transmeten la desesperança, la agonia, la claustrofobia i la derrota de la perspectiva japonesa, enmarcat en un escenari absolutament inhòspit.

A “Cartas desde Iwo Jima” el ritme de la narració el marca la pròpia batalla i només es desvia d´aquests paràmetres quan ens dóna informació dels dos personatges centrals (l´il·lustrat general Kuribayashi i el forner reconvertit a soldat Saigo) articulada per flashbacks ben ensemblats que resulten particularment emocionants al ser vistos des de la realitat present de les coves, que representen instants de calma que oxigenen el soroll ensordidor de les bombes i també la melancolia d´una altra època de pau i de concordia, amb el nexe comú dels acords de piano que configuren un to elegíac i permeten un aire contemplatiu.

Inmersos en la deshumanització pròpia de qualsevol guerra, el director “humanitza” els soldats, i no pren explícitament partit per un o altre bàndol, sinó que iguala a americans i japonesos, evidenciant la idea que no existeixen herois sinó només homes que lluiten per sobreviure junt als seus principis.

“L’assassinat de Jesse James pel cobard Robert Ford”

2007-11-18T14:26:00.001-08:00

Western atípic

La pel·lícula ens trasllada a l’univers del ‘far west’ americà, amb un bandoler llegendari de protagonista, Jesse James. Assistim als darrers mesos de la vida del famós delinqüent, amb un dels seus últims robatoris com a punt de partida. El dia a dia de l’ocàs de la figura de James el componen la seva família, dona i fills i el seu germà, company de malifetes que es retira a temps, i els socis de la banda.

El director, Andrew Dominik, amb només un altre film en el seu haver, ‘Chopper’ a l’any 2000, curiosament repetint amb un delinqüent com a protagonista, ens vol endinsar en els sentiments de James, per descobrir-nos com pensava, com era la seva vida real i com es relacionava amb els seus ‘companys de professió’.

Amb un guió sobri i una direcció ferma, sense floritures, Dominik ens encandila amb la recreació d’una atmósfera tosca, de calma tensa, en la que els mateixos personatges es mouen amb sigil i, al mateix temps, tenen un rol entre ells de desconfiança continua i continguda, com si en qualsevol moment haguessin de perfilar un duel a vida o mort. L’ambientació és important en el film, trobem paisatges emboirats, espais on un no sap exactament on es troba, difuminats, perduts (efecte de càmera repetit amb regularitat al llarg del metratge, un pèl forçat però efectiu) com perdudes estan també les turmentades ments dels protagonistes. L’excel·lent fotografia del film, sempre en tons apagats, i l’acurada presentació dels escenaris i el vestuari dels personatges contribueix a completar el conjunt.

A ‘The assassination of Jesse James (...)’, James és un ésser humà solitari, sense amics, amb debilitats. Els seus llargs silencis i la seva mancà de capacitat de relació amb els que l’envolten denoten les mancances afectives del mite. La desconfiança cap als seus socis, dels que tem una traïció, és una de les motivacions de Jesse James per actuar sota un cert criteri. I finalment així és, l’assassina Robert Ford (Casey Affleck), un dels seus homes.

Realment s’han d’agraïr les interpretacions dels personatges principals, Brad Pitt i Casey Affleck, que ens convencen amb inusuals però torbadores humanitzacions dels personatges, i ens atrapen completament.

L’elegància amb la que interpreta Pitt al llegendari James ens transporta a una interpretació plena de matisos, un verdader exercici d’aprofundiment en la psicologia del personatge. Tot i no ser una interpretació senzilla, Pitt hi imprimeix un caràcter sentit, insinuant les debilitats del personatge però sense mostrar-les completament. El seu rostre es veu debilitat, inclús buit d’emocions i sense força, potser pel fet de no voler enfrontar-se a la seva pròpia llegenda. Al mateix temps, cada vegada que Jesse James entra en pantalla l’omple amb la seva presència, tothom li té respecte.

Robert Ford per la seva banda, interpretat per un esplèndid Casey Affleck, és el poc recordat assassí de Jesse James, mai a l’alçada del seu mestre. El film es visiona des de l’òptica de Ford, sense que James deixi de ser el verdader protagonista de la història. Ford és un home que venera la figura de James, l’idolatra, inclús col·lecciona fulletons amb les seves gestes, en el que vol significar, dit sigui de pas, una primera manifestació de l’interès mediàtic que despertava Jesse James al seu pas, uns llibrets amb il·lustracions de les seves gestes. El personatge vol assemblar-se a James però el descobreix en facetes quotidianes, el descobreix en la intimitat, i té un cert desengany perquè comproba que és humà, tan humà com ell mateix. Affleck aconsegueix un perfil molt acurat de Ford, un tipus amb aparença de poruc, tímid, però amb més intel·ligència del què sembla.

El film es recolza en els dos personatges principals, James i Ford, per relatar la especial relació d’admiració-dependència que creix entre ells.
La resta d’intèrprets estan a l’alçada, encara que amb molt menys paper. Entre ells destacar al germà gran de James, Frank, interpretat pel sempre efectiu Sam Shepard i al germà gran de Ford, Charley, dut a la pantalla per un Sam Rockwell diferent als papers de dolent i desenfadat que ens té acostumats.

L’única pega del film pot ser el llarg metratge que incorpora, 160 minuts, amb un ritme lent de pocs diàlegs i més força emotiva en el lleguatge no verbal, sense les esperades escenes d’acció. Si hom va al cinema en sessió de nit, més val que s’hagi pres un cafè abans.

Un altre dels possibles hàndicaps de la pel·lícula és caure en l’error de no veure-la perquè hom ja sap el desenllaç de la mateixa, inclòs en l’interminable títol que la presenta. No ens deixem abordar per aquesta manca de motivació inicial perquè ens trobem davant d’un film atemporal, un western tranquil i a la mateixa vegada intens, que ens farà reflexionar (qui ens ho hauria de dir) en les relacions interpersonals i ens obsequiarà amb unes interpretacions plenes de força.

Un western atípic.

Tierra, la película de nuestro planeta

2007-11-18T11:59:00.000-08:00

(Earth, 99 minuts, Gran Bretanya-Alemanya)

Després de la interessant Deep Blue (2003), on el protagonista absolut era el mar i les criatures que hi viuen, els directors Alastair Fothergill i Mark Linfield ens acosten a la immensa bellesa del nostre planeta terra: el planeta afortunat.

Aquest és un documental produït per la BBC i que ha suposat una inversió de cinc anys de feina i una gran quantitat de material filmat a més de 26 països i 200 localitzacions diferents.
El resultat: un bellíssim documental que ens ve a commoure, que ens mostra la gran bellesa i fragilitat del nostre planeta en una època, la nostra, en què el canvi climàtic es percep com una gran ecatombe.

Si estem avesats a veure documentals sobre la naturalesa, aquest Tierra ens retroba amb vells amics com l'ós polar, errant solitari per entre les plaques de mar congelat, cercant desesperadament el seu aliment; els pingüins, distingits i amicables; les grans balenes que travessen el món sencer amb les seves cries cercant el crill; el gran tauró blanc, les grans manades de nyus, d'elefants, ... És, sens dubte, una passejada visual sobèrbia per la biodiversitat del nostre món. En aquest sentit, és admirable la feina de l'equip fotogràfic i de l'ull dels directors en saber localitzar els millors escenaris i saber mostrar-nos-els d'una forma tan dinàmica, àgil i plaent.

L'evolució de les estacions i el seu seguiment des del Nord fins al Sud del globus terraqui és l'eix narratiu del documental. El seu objectiu: transmetre en imatges la gran bellesa del nostre món amb els seus canvis estacionals, la riquesa de l'aigua dolça, i el difícil equilibri de la cadena alimentària. I tot això indicant subtilment, sense moralitats, que amb la nostra activitat incessant els humans ho estem posant tot en perill.

La Torre de Suso (2007)

2007-11-14T15:32:00.000-08:00

Director i guionista: Tom Fernández
Principals protagonistes: Javier Cámara (Cundo), Gonzalo de Castro (Fernando), César Vea (Mote), José Luis Alcobendas (Pablo), Malena Alterio (Marta), Fanny Gautier (Rosa) ...

Tom Fernández va escriure guions d'"A medias" (sèrie d'Antena 3) i un de "Siete vidas". Aquest és el currículum del director d'aquesta comèdia (que ha escrit ell mateix). Fernández s'estrena escudat per un conjunt d'actors coneguts (sobretot per ell, ja que amb alguns hi havia treballat a Telecinco), vistos i famosos gràcies a la televisió, que hi ofereixen la cara i que (aquí està la gràcia) no estan en aquests moments en la primera pàgina d'actualitat. A més a més, la pel·lícula els ajuda a complir les seves necessitats d'una certa reconciliació: Javier Cámara torna a fer la comèdia (aquest cop, un personatge més madur) que el poble aclamava per unanimitat, Gonzalo de Castro surt de l'oblit i recupera els seus tics d'insegur dubitatiu, Malena Alterio s'oblida del seu personatge d'"Aquí no hay quien viva" i demostra que -també- és una bona actriu.
La pel·lícula, doncs, té un cert atractiu, impressió que es reforça quan et trobes que la sala és plena. Serà que l'estat de salut del cinema espanyol (pel cinema en espanyol ja sabem que no cal patir) no és tan dolent...

"La Torre de Suso" és una comèdia amb espurna, que arrenca més d'un somriure i més d'una gran riallada, si bé hi ha un grapadet de gags previsibles que -tot i això- funcionen força bé (tot plegat, marca de la casa "Siete vidas"). A més a més, Fernández no es vol quedar en la banalitat de l'humor, sinó que vol afegir-hi un certa transcendència i aposta per tractar alguns temes de certa profunditat (el retorn del fill pròdig, l'amistat de joventut, la realitat del món rural, la pèrdua de passió dels matrimonis, la immigració...), tot i que -buscant-li la punta- arriba a caure en el tòpic. Ni una cosa ni l'altra embafen, ni és una conyeta constant ni és un tractat infumable sobre les relacions adultes; és una comèdia simpàtica amb mirades cap a l'interior, en un equilibri tan sòlid que mai no et fa cap por que el film vagi continu. De fet, sempre en vols una miqueta més. Només deceb quan acaba, ja que Fernández opta per lligar les trames penjades per la via ràpida (successió de plans on es veu el 'què fou de...') en un final excessivament màgic (el món és tan bonic i a tothom li surten tan bé les coses...) que soluciona ràpidament alguns assumptes no tan fàcils de resoldre.

Això sí, surts del cinema amb l'anim força renovat...

Monstre digital

2007-11-14T06:04:00.000-08:00

La conclusió més gran que es pot extreure de Beowulf és, com a mínim, esperançadora; el cinema encara necessitarà actors reals per molts anys. Aquesta pel·lícula que s'estrena el proper 23 de novembre a casa nostra és un experiment personal de Robert Zemeckis (director a respectar per la seva trilogia Retorn al futur o la insuperable Qui va enganyar a Roger Rabbit?), que des del Polar Express segueix obsedit a ser el primer a donar el que ell anomena “proper pas” del cinema; aconseguir crear un film d’aparença real completament digital, fet per ordinador.

I així com al Polar Express Zemeckis va gaudir com un infant de la llibertat d’un entorn digital, aquí repeteix aprofundint en l’espectacularitat de les escenes d’acció i en els ampul·losos moviments dels plans-seqüència. En aquesta ocasió, però, ha escollit una història mitològica (que s’ha dut al cinema en anteriors i oblidables ocasions) dirigida a un públic adult. S’explica la croada d’un heroi violent i brutal, Beowulf (Ray Winstone), que ha d’enfrontar-se al monstruós Grendel (Crispin Glover) i, sobretot, a la seva temptadora i sensual mare (Angelina Jolie). El guió ha estat redactat per Roger Avary (guionista a Pulp Fiction o Silent Hill) i Neil Gaiman (guionista a Mirrormask i autor de les novel·les Stardust o Coraline), en una tasca correcta i consistent. I és el puntal d’un film que grinyola per la posada en escena digital.

I és que tot s’ha fet capturant els moviments dels actors a través d’un sistema informàtic per introduir-los en uns personatges virtuals, dins d’un entorn també virtual. Per tant, el resultat és un encreuament entre els personatges més realistes d’Shrek i les escenes megalítiques de El Senyor dels Anells. Mescla que provoca un xoc inicial notable, i que provoca certs prejudicis, malgrat la sensualitat i la violència d’unes i altres escenes: Cada dos per tres es té la sensació que hi ha d’haver algun gag surrealista o que l’argument es decantarà cap a un nivell més infantil. I no, és una història per a un públic adult però feta per ordinador, amb la tècnica més puntera.

Però és una tècnica que encara no està afinada. Tot i que ha plogut molt des dels espectaculars dinosaures del Parc Juràssic, els personatges 100% virtuals encara no poden omplir tota una pel·lícula emulant la realitat. Funciona bé en plans concrets, o en imatges estàtiques, però el moviment (la interpretació física) dels personatges, cau tot sovint en l’habitual encartronament d’aquestes animacions. La roba, l’aigua o els cavalls són altres aspectes millorables quant a animació, que corren el risc de desviar l’atenció de l’espectador tot sovint.

Una tècnica que també afecta la interpretació. Robin Wright Penn queda relegada a un personatge de cera, inexpressiu, mentre Anthony Hopkins resulta fins i tot histriònic: Massa mans darrera el moviment de cada personatge, i la interpretació original de l’actor es fon en un conjunt desigual. Ray Winstone és el més elaborat, però també té deixos encarcarats en certs plans, i el més trist és com Angelina Jolie es reencarna en una versió seva més jove que no aconsegueix desprendre la sensualitat de l’original (una llàstima tenint en compte el seu potencial com a diablessa seminua). L’animació més exagerada de films per a tots els públics com Ratatouille encara supera aquests intents de cinema realista fet per ordinador.

És un film amb un guió sòlid i un gran entorn visual, però on l’animació no sempre funciona i el més probable és que quedi com una experiència incompleta (tot i que també hi haurà la possibilitat de veure’l en algun format experimental tipus Imax 3D). Això sí, Zemeckis podrà dir que ell va ser el primer a intentar-ho.

PROMESAS DEL ESTE (3.1)

2007-11-12T11:57:00.001-08:00

PROMESAS DEL ESTE
"Promesas del Este"
Any: 2007 Gènere: Drama País: USA / Canadà / Regne Unit
Format: ColorDurada: 100 minuts Títol Original: Eastern Promises

Direcció: David Cronenberg Producció: Robert Lantos / Paul Webster Guió: Steven Knight Fotografia: Peter Suschitzky Música: Howard Shore

Intèrprets:
Viggo Mortensen (Nikolai Luzhin) Naomi Watts (Anna Khitrova) Vincent Cassel (Kirill) Armin Mueller-Stahl (Semyon) Sinéad Cusack (Helen) Jerzy Skolimowski (Stepan)

Crítica:
Una infermera es proposa buscar la família del fill d’una jove russa que mor en estranyes circumstàncies, poc després de donar a llum. En aquesta recerca es submergirà en els dominis de la màfia de l’Est assentada a Londres i descobrirà tot un entramat d’interessos més enllà de la llei...
“Promesas del Este” es configura com una seriosa aposta del cineasta David Cronenberg després de l’èxit obtingut per “Una historia de violencia”.
Ens trobem davant d’una cinta ben rodada i narrativament coherent que es val d’un llenguatge directe, i sovint bastant cru, per tal de captar l’essència del cantó fosc de la societat occidental.
La posada en escena i l’ambientació són molt correctes, així com les coreografies de lluites (espectacular la baralla al bany turc).
Pel que fa als intèrprets, destaca amb diferència Viggo Mortensen: l’encarnació del mafiós que es debat entre el bé i el mal està molt ben aconseguida, i demostra una vegada més ser capaç d’encarnar els papers més arriscats encara que hagi de sacrificar el seu glamour en alguna que d’altra escena pujada de to.
Malgrat tot això, “Promesas del Este” no deixa de ser una història de mafiosos com qualsevol altre i no aporta cap novetat al gènere en qüestió.
Fins i tot el seu argument arrossega una manca d’originalitat que converteix la pel·lícula en una història que, si bé entreté i alliçona, no és prou complexa com per despertar un gran interès en l’espectador que busqui una experiència diferent.
La part més negativa d’aquesta pel·lícula té a veure amb els estereotips que utilitza el director per caracteritzar els russos, que són presentats com a borratxos, violents, masclistes i racistes en més d’una ocasió.
Així doncs, és un llargmetratge altament recomanat per a tots els amants de l’estil Corleone (assassinats, drogues, lluites entre clans, etc.) i els admiradors/es de Viggo Mortenssen.

El orfanato

2007-11-04T01:52:00.000-07:00

Dirección: Juan Antonio Bayona.
País: España.

Año: 2007.

Thriller.

Intérpretes: Belén Rueda (Laura), Fernando Cayo (Carlos), Roger Príncep (Simón), Mabel Riviera (Pilar),Geraldine Chaplin (Aurora) y Andrés Gertrudix (Enrique).

El tirón de una actriz muy conocida en el mundo de la televisión contrasta con un director poco conocido por los espectadores.

Juan Antonio Bayona, muy reconocido como creador de videoclips, tiene ya en su haber dos galardones como director de cortometrajes y muy probablemente conseguirá con su último trabajo nuevos éxitos gracias a su excelente forma de dirigir.

Por su parte, Belén Rueda, indiscutible protagonista que convence a los espectadores desde el primer momento, ha sabido aprovechar su talento para rendir al máximo también en la gran pantalla.

El producto es "El orfanato", film que ha sido preseleccionado para el Oscar por la Academia de Hollywood entre las películas de habla no inglesa.

La película nos introduce en un conflicto vital generado entre una madre y su extraño hijo adoptivo por la falta de comunicación entre ambos.

El niño, con mirada de auténtico psicópata, se comporta de forma misteriosa y parece poseer un mundo interior turbulento y fantasioso que no llega a compartir con su madre. Su extraña desaparición desencadena un relato con final sorprendente y trágico.

Aunque su escenario es una antigua y solitaria mansión que nos recuerda el lugar arquetípico donde cometen sus fechorías trastornados como Norman Bates en "Psicosis" o "Jack Torrance" en El Resplandor, sólo se trata de un recurso para despistar y manipular los estados emocionales.

El espectador se debate entre la ficción y la realidad, entre el mundo real y el sobrenatural, sin saber realmente a qué agarrarse para no naufragar durante la travesía. El capitán del barco, el novel Juan Antonio Bayona, nos dirige dando sacudidas de un lado hacia otro sin que sepamos muy bien si navegamos inmersos en los mares del terror o de la intriga.

No es hasta el final de la travesía cuando Bayona nos saca de dudas y nos anuncia el auténtico lugar de destino que no es otro que el género del Thriller muy bien desarrollado y argumentado.

Todos los hilos quedan atados y todas las piezas se han puesto en su lugar, después de habernos dejado llevar por los vaivenes de una trama que parecía no tener una resolución coherente fuera del mundo de lo sobrenatural.

El espectador va a ver buen cine de intriga, de origen español, pero sobre todo va a disfrutar y no va a quedar impasible ante los provocadores intentos de su director para sacudir su mente y sus emociones.

Toni Cuadrado.

UN FUNERAL DE MUERTE

2007-11-03T11:27:00.000-07:00

Any: 2006
Nacionalitat: USA, Alemania
Director: Frank Oz
Guió: Dean Craig
Actors: Matthew Macfayden, Rupert Graves, Peter Dinklage, Alan Tudyk, Daisy Donovan, Kris Marshall, Andy Nyman, Ewen Bremner, Keeley Hawes, Jane Asher, Peter Egan, Peter Vaughan

Del director de Las Mujeres Perfectas (2004) i del mític musical La botigueta dels horrors (1986) arriba a les taquilles Un Funeral de Muerte. Aquesta història comença en una casa amb un aire molt british, amb la façana coberta d’heures i amb una vídua que fa gala de la famosa flema britànica, en mostrar-se quasi indiferent davant la mort del seu marit. Des del principi és impossible no enrecordar-se de l’exitós Cuatro bodas y un funeral (dirigida per Mike Newell al 1993), amb la qual comparteix no només moments de dol, sinó també de riure. A Un funeral de muerte la comedia va in crescendo ja que un seguit d’aconteixements absurds es van sumant de manera que van fent augmentar el diàmetre de la bola de neu d’aquest gran gag, fins l’ impacte final de l’allau. Cal dir, però, que mentres que a Cuatro bodas y un funeral, l’humor era molt més fi i s’anava filtrant a través dels dialegs; a Un funeral de muerte, els recursos humorístics són més limitats, i es fan servir massa reiteradament situacions escatològiques, de vegades ratllant el mal gust.

Durant el funeral del patriarca d’una familia anglesa, es va estirant el fil que va desfent l’embolicat teixit de relacions socials que hi ha entre els familiars i amics que s’han reunit per a acomiadar al difunt. Dos germans poc avinguts, un cosi que perd una capsa de pastilles alucinógenes que acaben en mans equivocades i un amic de la familia que es presenta al funeral per lligar amb la seva ex-novia són només alguns dels personatges que contribueixen a alterar el desafortunat aconteixement. El màxim inconvenient, però, el portarà un individu que amaga un secret sobre el difunt i que liarà encara més la troca.

Entre tanta conya és interessant la crítica que s’estableix entre la despesa que representen avui en dia una celebració fúnebre a un país com Anglaterra i el difícil que resulta també pagar una vivenda. Tant se val l’opció triada, tant per a viure, com per a morir-te necessites un bon grapat de diners. Per acabar, que és el que també ha estat molt ben trobat? El moment de l’estrena, amb els rat panats i els cementiris de Halloween i els panellets als aparadors de les pastisseries anunciant que la celebració de Tots Sants està a un tir de pedra, res millor que una pel·lícula de funerals per a ambientar-se del tot. A cada moment el que toca!

Yolanda Pascasio

Supersalidos ("Un per a tots i tots per a un!")

2007-10-29T15:18:00.000-07:00

Superbad

EE:UU
Comèdia
Dir.:Grez Mottola
Guió: Seth Rogen, Evan Goldberg
Intèrprets: Jonah Hill, Michael Cera, Christopher Mintz-Plasse, Bill Hader, Emma Stone, Martha MacIsaac, Aviva, Scott Gerbacia, Pamella D'Pella

Sexe o amistat?
Què és el que recordem més bé de la nostra adolescència?
Supersalidos és un film que s'ancora en aquestes dues fites de tot jove que s'ho valgui: el sexe, com a carnal excalibur i l'amistat com a preuat bé en una etapa de la vida en què tot és susceptible de sucumbir en un gran terratrèmol.
Aquesta és la història d'uns adolescents (Seth i Evan, curiosament els mateixos noms que els guionistes) que s'ho volen passar bé en una gran festa. El seu objectiu: sexe i diversió.
Aqueix és el context on es desenvolupa, però, una història de fons més tendra i humana de l'habitual en aquest gènere. Recordem Porky's, per exemple.
La nit de diversió esdevé una carrera d'obstacles personals i afectius i els personatges ens fan viure i riure les seves vicisituds.
Comèdia esbojarrada i, en ocasions, delirant, ens permet passar una estona ben entretinguda. Deixem de fora més anàlisis o qüestionaments.
Els guionistes sembla que han volgut reviure en els seus personatges, carregats d'humanitat, de febleses i d'ironia.

MICHAEL CLAYTON

2007-10-29T13:10:00.000-07:00

MICHAEL CLAYTON

‘Antiheroi Clooney’

Director: Toni Gilroy
Intèrprets: George Clooney, James Wilkinson, Sydney Pollack, Tilda Swinton.

‘Michael Clayton’ és un film de contingut crític que recorda a d’altres pel.licules denuncia en contra de grans companyies nord-americanes, en la linia de la recordada ‘Erin Brocovich’ protagonitzada per una bona amiga de Clooney, Julia Roberts.

El director, Tony Gilroy, ens presenta en el seu primer llargmetratge (anteriorment ha estat guionista de tota la ‘saga Bourne’), una història d’advocats immersos en la terrible sospita que un dels seus principals clients, l’empresa agroquímica U-NORTH, pot estar desenvolupant productes adulterats. A partir de l’estrany comportament d’un dels seus advocats estrella, Arthur Edens (interpretat per un magnífic James Wilkinson) començarà la investigació de Michael Clayton (àlies de George Clooney), un altre dels advocats de l’empresa, per desemmascarar la companyia.

George Clooney fa la construcció d’un personatge sobri, que porta una vida bastant anodina, no té gaires amics ni massa bona relació amb la seva família, té problemes amb el joc i la única vessant bona de la seva existència és el seu fill, un noiet força espavilat que vol representar el contrapunt amable al gris perfil de Clayton. El nen encara no ha aterrat a la vida adulta i el seu pare no vol que es converteixi en qualsevol de les persones que els envolten, alguns corromputs pel poder i els diners o d’altres, com ell mateix, pel vici del joc o com el seu germà, pel vici de les drogues.

El cert és que l’argument del film resulta enrevessat i dens, la relació entre els diversos advocats de la companyia no queda degudament explicada a l’inici del metratge, fet que dificulta encara més el seguiment de la trama. Quan et comences a ficar dins de la història, l’entens i la segueixes, ja ens trobem quasibé al final del film. El director ens vol explicar moltes coses en poc temps i algunes d’elles no les acaba d’explicar com cal, potser hi ha massa volum d’informació a dirigir als espectadors.

No negarem que hi ha voluntat d’explicar una bona història, que el guió és bo i els aspectes formals estan ben resolts.
Es crea una atmosfera de desconfiança entre els personatges, cimentada en els ambients foscos que els acompanyen, en les aparences solitaries de tots ells, que viuen en mons ficticis allunyats de familia i amics, totalment mancats d’afecte, freds i grisos com a la ciutat on viuen, Nova York.
Un bon exemple és el ‘loft’ on viu l’advocat Arthur Edens, en un dels suburbis de la ciutat, un gran loft que amaga moltes de les incògnites del film. És trist, solitari, sense llum, com els personatges del film.

L’encert en el dibuix de la imatge de la companyia agro-química que investiguen els advocats, com treballen, com han anat creixent fins a arribar a la companyia que són, els anuncis corporatius tant preparats al mil·límetre i tant falsos com s’intueixen al mateix temps, tot sembla perfecte i en canvi no ho és.
La gerent de la companyia, la única actriu femenina protagonista, Tilda Swinton, és de les millors troballes del film. La seva interpretació de l’executiva aparentment segura de si mateixa però que té l’asolen els dimonis i la culpa per les seves darreres actuacions és digne de menció. No us perdeu quan assaja el discurs en què presenta la companyia als mitjans, denota una fragilitat en la intimitat que sap dissimular amb efectivitat davant dels seus i de la televisió que l’entrevista. S’agraeix també l’aparició de Sydney Pollack, un dels directors nord-americans més respectat que es prodiga poc per la pantalla.

Potser la interpretació de Clooney és la que més coixeja de la pel·lícula, sembla que li costi ficar-se en el personatge, no està a l’alçada d’interpretacions encara vigents a la nostra memòria, com en els films ‘Syriana’ o ‘Good night and good luck’, on feia també de director. Encara que la pel·lícula és un clar vehicle de lluiment per l’actor, no aprofita l’avinentesa i se’ns mostra com massa capficat, sobreactuat i sembla que tingui cara d’enfadat en la major part d’escenes. A ‘Michael Clayton’ també fa les funcions de productor executiu conjuntament amb els seus companys de professió Steven Soderbergh (que la dirigit en la trilogia ‘Ocean’s’ (esperem que no en facin una quarta) i Anthony Minguella (director entre d’altres films de ‘El pacient anglès’).

Esperem veure en la seva propera estrena de cinema, ‘Leatherheads’ junt amb una recuperada René Zellwegger, un Clooney més en forma. Esperem.

El viatge de la vida

2007-10-29T07:28:00.000-07:00

WESTERN

França, 1997.
Direcció: Manuel Poirier
Producció: Maurice Bernart, Michel Saint-Jean
Guió: Jean-François Goyet, Manuel Poirier
Fotografia: Nara Keo Kosal
Intèrprets: Sergi López, Sacha Bourdo, Élisabeth Vitali, Marie Matheron

El director francès Manuel Poirier ens té acostumats a un cinema natural i sense artificis, un cinema ple d’”imatges destinades a ser mirades”, segons les seves pròpies paraules. Amant de les històries lliures i obertes, Poirier reflecteix en moltes de les seves pel·lícules (vegem sinó Camins Creuats o La Corba de la Felicitat) temes tan recurrents com la recerca de l’amor i la felicitat a través de viatges erràtics, no solament físics sinó també emocionals.

El punt de partida de totes aquestes reflexions i, sens dubte, la pel·lícula que millor les engloba és Western, guanyadora del Premi del Jurat al Festival de Cannes 1997. A primer cop d’ull i fixant-nos en el títol, un pot pensar que ens trobem davant un sincer homenatge a un dels gèneres més gloriosos i respectats del cinema nord-americà. Ara bé, de seguida ens adonem que es tracta d’una simple ironia del director. Western és més aviat un homenatge a la road movie clàssica dels seixanta, un encreuament de destins que viatgen sense un futur clar i esperançador. La història comença quan Paco, un venedor de sabates català, es queda sense cotxe ni mercaderia després d’haver recollit a un autoestopista d’origen rus i de nom Nino. Desesperat, rep l’ajuda de Marinette, que l’acull a casa durant uns dies. Mentre neix l’amor entre ambdós, Paco té la sort o la desgràcia de retrobar-se amb Nino i decideix venjar-se propiciant-li una pallissa. La topada els apropa d’una manera tan inesperada que els porta a emprendre un viatge sense retorn que els marcarà per sempre.

Amb els assossegats i bucòlics paisatges de la Bretanya francesa com a teló de fons, els dos protagonistes perseguiran d’alguna manera la llibertat i s’enfrontaran als moments més dolorosos, els de la solitud. Les confrontacions seran aviat inevitables. Paco sembla que ho hagi tingut tot més fàcil a la vida, el seu èxit amb les dones és més que evident. Per a Nino això serà un factor contraproduent i se sentirà en tot moment un perdedor. Poc a poc, però, l’instint de supervivència els durà a comportar-se com a autèntics herois en lluita contra les seves pròpies misèries i la forta amistat que naixerà entre ambdós serà un factor determinant a l’hora de prendre decisions vitals.

L’absència d’un argument ben delimitat, juntament amb l’espontaneïtat que impera en les actuacions de López i Bourdo són, tal vegada, les característiques que millor defineixen aquest llargmetratge. Poirier ens narra uns fets de manera descriptiva i pausada i els acompanya d’una banda sonora amb un cert aire a folklore espanyol. Però aquest ritme no ens cansa ni ens avorreix, sinó que ens convida a la reflexió. La seva mestria aconsegueix, fins i tot, l'absència de qualsevol tòpic o estereotip i això, en els temps que corren, és una tasca francament difícil. Escenes com el sopar que tenen els dos protagonistes amb dues noies que acaben de conèixer ens meravellen per ser tan reals i tan pròximes. És aquí on es dennota el clar allunyament del director vers la majoria de comèdies made in Hollywood.

En definitiva, ens trobem davant una història construïda per uns personatges aparentment desarrelats i mancats de tota perspectiva que sembla que no es prenguin la vida massa seriosament, però que en el fons són l’amarg testimoni d’allò que un dia tots hem experimentat o podem experimentar.

ZODIAC ("zodiac")

2007-10-29T04:33:00.000-07:00

Director: David Fincher
Intèrprets: Jake Gyllenhaal (Robert Graysmith), Mark Ruffalo (Dave Toschi), Robert Downey Jr. (Paul Avery), Anthony Edwards (Bill Armstrong), Brian Cox(Melvin Belli), Chloë Sevigni (Melanie)...
Nacionalitat: EEUU
Gènere: Thriller policial
Estrena a Espanya: 18 de maig de 2007

"M´agrada matar gent perquè és molt més divertit que matar animals salvatges al bosc..." ens diu en zodiac, l´escorredís assassí en sèrie en un dels missatges encriptats que li agradava enviar per satisfer el seu afany de reconeixement i protagonisme i per posar en evidència les autoritats de les 4 jurisdiciions on va cometre assassinats. Un assassí que va aterroritzar la Badia de San Francisco durant les dècades dels 60 i 70, al que se li atribueixen 5 morts (tot i que ell se´n va responsabilitzar de 37) i del que, actualment, encara no s´ha provat la identitat.

A "Zodiac" David Fincher (sisena pel·lícual després de títols com "Seven" o "El club de la lucha") crea un nou thriller sobre la figura d´aquest assassí (ja tractat a "el asesino del zodíaco", "El verano de Sam", "Harry el Sucio"), a partir d´una narració hiperrealista i sobria, amb un tractament de cinema clàssic fet a consciència, una pel·lícula "seca" que recorda a "Serpico", i fosca.

L´estructura del film es pot dividir en 2 parts. La primera arriba fins que el personatge de Robert Downey Jr. és acomiadat del diari, i en que el punt de vista es distribueix entre 3 personatges: l´inspector de policia (Mark Ruffalo), el periodista especialitzat (el ja emncionat Downey Jr.) i el retratista (Jake Gyllenhaal); i una segona en què l´argument es centra en Graysmith, en una trama en la que s´entrellaça la investigació policial i la periodística.

Es tracta d´un film impecable des del punt de vista formal, que compta amb algunes escenes de les que queden grabades a la retina (com cada un dels assassinats, per brutalment realistes), amb una planificació excel·lent (com l´escena del canvi de roda, o la que transcorre al soterrani), un registre interpretatiu solvent i una correcta banda sonora.

Fincher escull un to diàfan i calr, i un ritme més aviat lent per no embolicar més un argument de per sí complexe, com donant temps a l´espectador a lligar caps entre un munt de dades, dates i noms, i es llueix en la manera de reflexar el pas del temps (com en el plànol de la construcció de l´edifici de San Francisco, en els canvis físics i de vestuari dels personatges, etc.).

Però el tret diferencial principal de "Zodiac" és que Fincher es centra en la investigació, a mode de "Caça" (i la seva relació amb el clàssic "El malvado Zaroff", varies vegades mencionada) de l´assassí, per part d´uns personatges que també es veuran abocats a la seva particular "mort", veient com les seves vides van perdent poc a poc el nord, l´al·legria i fins i tot, la cordura (alcoholisme, desacreditació publica, etc. i són presents) per culpa d´una obssessió quasi tarkovskiana ("Stalker") de la recerca de la veritat, que tindrà el seu punt culminant en l´escena en que Robert Greysmith entra a la botiga del principal sospitós.

En resum, una gran pel·lícula en què el director ha sabut conciliar la fidelitat als fets reals amb un tractament convincent des del punt de vista artístic, i al que potser només li sobra una part de metratge.

Una veritat com un temple

2007-10-28T14:55:00.000-07:00

Aprofitant la visita del ex-vicepresident dels Estats Units Al Gore al nostre país, on entre altres coses ha rebut el premi Príncep d’Astúries 2007 de Cooperació Internacional, Canal + ha inclòs a la seva programació el seu documental An Inconvenient Truth (Una verdad incómoda). Aquest documental, editat al 2006, pretén ser una reflexió sobre els perills que comporta el canvi climàtic, concretament l’actual fenomen d’escalfament global del planeta.

Gore, que porta molts anys fent activisme ecològic arreu del món, i que ha aprofitat el seu poder polític per intentar impulsar mesures en aquest sentit mostra tenir un ampli coneixement del tema que tracta. Totes les seves argumentacions estan sòlidament justificades amb dades i xifres rellevants i en algun cas absolutament aclaparadores, ja que sempre s’ha rodejat dels científics més il·lustres en la matèria i ha visitat en persona fins al racó més amagat del planeta per veure-ho tot amb els seus propis ulls.

Evidentment, sempre que es fa un documental amb una clara voluntat educativa, entra en joc un punt de subjectivitat inevitable. Algunes lectures de les xifres poden ser parcials o se’n poden ocultar d’altres que potser resultin aclaridors. I aquesta sensació s’incrementa quan és un polític el que mira d’alliçonar. Tot i això, Gore sap estar-se’n de convertir la pel·lícula en un pamflet contra el govern dels Estats Units (tot i ser precisament el rival que li va prendre el lloc d’una manera força dubtosa de la que Gore en fa broma i tot), d’altra banda probablement el país més responsable de la situació actual de risc.

Concloent, una pel·lícula recomanable tant per passar una bona estona com per fer una reflexió personal sobre actituds cara al medi ambient: és d’aquelles pel·lícules que surts pensant que estaria bé que les passessin a les escoles.

An american crime

2007-10-28T13:06:00.000-07:00

Dirección: Tommy O'Haver, Lance Lanfear, Chad Rosen y Tessa Lyn Stephenson.
Guión: Irene Turner
Reparto: Catherine Keener, Ellen Page, James Franco, Ari Graynor.
País: Estados Unidos
Año: 2007
Distribución: First Look International

Durante el Festival de Cine fantástico de Sitges se presentan muchas películas, pero es un dato curioso que el mismo año se presenten dos películas basadas en un mismo hecho real.
Una de estas películas es An american crime, que cuenta la espeluznante historia de una ama de casa americana, madre de 7 hijos, que en los años 60 se quedó al cuidado de Sylvia, una niña a la que encerró en el sótano de su casa y torturó hasta la muerte. Lo más macabro de la historia es que la mujer instó a sus propios hijos y a otros chicos del barrio a que agredieran y humillaran a la niña de las formas más terribles e insospechadas.

La película esta basada en las transcripciones originales del juicio, y esta fórmula quizá no haya sido la que mejor funciona al mezclarla con la voz en off de la propia Sylvia, pues a veces rompe el ritmo de la narración. Sin embargo, es una película sobria y sencilla, que consigue emocionar al espectador y que se pregunte por las intrigas en torno a la crueldad humana y a los límites que somos capaces de rebasar.

Si hay algo que destaque de la película es la abrumadora interpretación de Catherine Keener, quien da forma a una madre sumamente cruel y violenta de modo tan humano y creible que uno se rinde ante ella a los pocos minutos de largometraje. El otro eje que sostiene la historia es Ellen Page, actriz en alza que también ha trabajado en la película ganadora del Festival de Roma: “Juno”, quien despierta la compasión del espectador más frío. A cada quemadura de cigarro, o cada bofetada en la cara, uno se siente más cerca de la niña, hasta que llega su final del modo más insospechado.

FRACTURE

2007-10-28T11:59:00.000-07:00

Director: Gregory Hoblit
Actors: Anthony Hopkins, Ryan Gosling, Embeth Davidtz, Rosamund Pike i David Strathairn.

‘Fracture’ és la darrera pel·lícula de Gregory Hoblit com a director. Com ja va fer a ‘Las dos caras de la verdad’ (1996) torna a endinsar-nos en una història d’advocats ambiciosos que s’enfronten a assassinats complexos. A la pel·lícula de 1996, però, tenia més pes mostrar la història de corrupció que s’amaga dins del sistema policial; a ‘Fracture’ té més importància demostrar que la intel·ligència del mal pot ser molt difícil de vèncer. Si mirem la biografia de Hoblit ens adonem que alguna cosa tindrà a veure en la seva obra d’aquest que el seu pare fos agent de la llei. A ‘Fracture’ repeteix temàtica i ens torna a presentar una història que gira al voltant del món policial i de l’advocacia. Hem d’afegir que Hoblit no ha treballat només al cinema, la seva experiència és molt ampla també en la petita pantalla on ha dirigit diversos episodis de sèries com ‘Policías de Nueva York’, ‘Cop Rock’, ‘Hooperman’, ‘La ley de Los Ángeles’ i ‘Hill Street’. De nou la justicia i el món policial són els temes més recurrents també en els seus treballs televisius.
El protagonista de ‘Fracture’, William Bichium (Ryan Hosling), és un jove advocat que es troba en un moment de transició professional. És en aquest inpass quan Bichium haurà d’esclarir l’intent d’homicidi d’una dona que ha rebut un tret a la cara mentre es trobava dins de casa seva. El sospitós principal és Ted Crawford (Anthony Hopkins), el seu marit enginyer que estava dins de la propietat en el moment dels fets.
És Ted Crawford l’ànima viva de la pel·lícula. I la culpa d’això la té Anthony Hopkins. De fet, amb aquest paper ens pot recordar l’Hannibal Lecter més despietat pel que va rebre l’Òscar a ‘El silencio de los Corderos’. La diferència principal és que aquí no es menja ningú però, tot i així, Hopkins torna a ser el dolent més dolent. Torna a ser aquell que no trontolla davant la pressió a la què es veurà sotmès al llarg de la història. El seu, és un personatge extremadament intel·ligent que aconsegueix portar tothom per un camí que ell mateix anirà traçant fins arribar a enfonsar la vida dels que té al voltant. L’espectador se’l mira expectant assentat a la seva butaca. L’estampa freda que mostra en tot moment i la manca de sentiments davant la situació tan tràgica que està esdevenint a la seva pròpia casa fan que el veiem com un ésser sobrenatural.
Per tot el que he anat dient ja haureu descobert que la història de ‘Fracture’ no és original ni innovadora. També s’ha de dir que en els temps que corren no podem esperar que una història de policies ens sorprengui. Se n’han fet ja massa com perquè quedi alguna cosa original a fer. Però això no ha de treure mèrits a una pel·lícula com ‘Fracture’ que, com a mínim, compta amb bons actors i amb una forma molt correcta (penso que tampoc deu tenir més pretensions) tot i que potser l’hi sobren alguns minuts de metratge. Però al cap i a la fi el que interessa és que la pel·lícula faci passar una bona estona a qui la va a veure i a mi, em va passar.

Agua con sal

2007-10-28T10:59:00.001-07:00

Dirección: Pedro Pérez-Rosado
Nacionalidad: España i Puerto Rico, 2005
Guión: Lilian Rosado
Producción: Mari Fé de Rueda, Gustavo a Trucco
Fotografía: Miguel Llorens
Montaje: Vicente Ibáñez, Rafa Montesinos
Arte: Jero Bono
Música: Carlos Varela
Interpretes: Coima Valdés, Leyre Berrocal, Juan Carlos Morales, Candela Fernandez, Lola Moltó, Ofelia Medina

Pedro Pérez-Rosado utiliza su dilatada experiencia en el cine documental que le ha llevado por medio mundo, para retratar una realidad mucho más cercana y no por ello menos conmovedora. No ha viajado a Chiapas, Nicaragua o Bosnia para acercar su mirada a los marginados, simplemente ha bajado a la calle de cualquier ciudad española para retratar los marginados de nuestro supuesto primer mundo.

Agua con sal es una historia de mujeres que luchan por sobrevivir en una sociedad de bienestar y grandes sueños, esperando que les llegue su oportunidad. Olga es una joven cubana que llega a España con una beca de estudios, pensando que será el comienzo de una nueva vida. Al cabo de poco tiempo se convierte en una inmigrante ilegal que sufre los problemas de la marginación. Mari Jo es una joven valenciana nacida en una familia llena de problemas. Las dos son trabajadoras ilegales de una fábrica de muebles en la que cobran dos euros a la hora, las dos están solas y necesitan el calor y afecto de una amistad sincera y desinteresada. Una amistad que nace entre ellas, compartiendo el calor del agua tibia con sal para aliviar las manos heridas después de la dura jornada en la fábrica.

La película nos muestra lo que ya sabemos, como los inmigrantes hacen los peores trabajos. Pero no están solos, también los acompañan hombres y mujeres del primer mundo, que las circunstancias de la vida les han llevado a los suburbios de la marginación. Las furgonetas, sin cristales para ocultar la vergüenza, los transportan cada mañana a las fábricas de propietarios sin escrúpulos, para trabajar en condiciones humillantes por un sueldo miserable que solamente les permite sobrevivir, perdiendo lentamente la vida.

Furgonetas, trenes y autobuses son escenarios cercanos que permite al director retratar una realidad conocida por todos, una realidad que no desaparece por el hecho de no mirarla. Rodada en escenarios reales, sin decorados, y con la cámara en el hombro, consigue una mirada realista, y muy cercana al documental. En poco más de 90 minutos, la película consigue hacernos reflexionar sobre la inmigración y la marginación, consiguiendo a la vez, emocionarnos por el esfuerzo y la lucha de dos mujeres que sueñan con tener una oportunidad para escapar de su soledad.

MATRIMONIO COMPULSIVO

2007-10-28T10:54:00.000-07:00

Título orignal: The heartbreak kid
Dirección: Peter y Bobby Farrelly.
Producción: Ted Field y Bradley Thomas.
Guión: Peter y Bobby Farrelly, Kevin Barnett, Leslie Dixon y Scot Armstrong; basado en el guión original de Neil Simon para la película "El rompecorazones" (1972); a partir del relato "Cambio de planes" de Bruce Jay Friedman.
Interpretes: Ben Stiller (Eddie Cantrow), Michelle Monaghan (Miranda), Malin Akerman (Lila), Jerry Stiller (Doc Cantrow), Rob Corddry (Mac), Carlos Mencia (Tito Hernández), Scott Wilson (Boo), Danny McBride (Martin).
Nacionalidad: EE.UU., 2007

Los hermanos Farrelly atacan, una vez más, con una comedia romántica llena de gags con su sello de humor vulgar y absurdo que te hacen soltar la carcajada o la risa nerviosa por las situaciones que viven los personajes. Nos volvemos a encontrar ante una película con una temática y humor al que ya nos tienen acostumbrados con sus últimas obras: “Amor en juego” (2005) o “Amor ciego” (2001) y se hecha en falta un humor más corrosivo y grosero con el que se dieron a conocer en 1994 con “Dos tontos muy tontos” o con la exitosa “Algo pasa con Mary” en 1998. Está claro que los Farrelly han llegado a un punto medio donde se sienten cómodos aunque ya no sea tan irreverentes como las que les dieron a conocer.

La película basa su argumento en la premiada comedia de 1972, con el mismo nombre, “The HeartBreak Kid” que fue dirigida por Elaine May donde Charles Grodin interpreta al marido que su luna de miel se enamora de una Cybill Shepherd bellísima y, en tono de comedia, la película narra lo que sufre el protagonista al intentar conquistarla y los remordimientos que tiene por engañar a su recién esposa. Los Farrelly han utilizado este argumento y le han dado la vuelta, o mejor dicho varias vueltas, hasta llegar a una historia donde un cuarentón soltero (Ben Stiller) se casa precipitadamente con una rubia espectacular a la que casi no conoce (Malin Akerman); es en la luna de miel donde la esposa descubre su verdadera cara y él termina conociendo a la cree el amor de su vida, una mujer mucho más natural y dulce.

En este caso la elección de los protagonistas ha sido todo un acierto y nos descubre una Malin Akerman, con una faceta cómica excelente, además del carismático, e infravalorado, Ben Stiller, que les funcionó tan bien en “Algo pasa con Mary”. Es gracias al reparto que la película tiene sentido y no termina en una película romanticona sin ninguna gracia. Además del reparto también hacer mención a la banda sonora, un aparatado que los hermanos Farrelly tienen muy en cuenta en sus películas, en este caso la música está compuesta principalmente por canciones de David Bowie y de Julieta Venegas cuando entran en México.

Los Farrelly consiguen arrancarnos la sonrisa, incluso la carcajada, aunque existan momentos románticos que rozan la noñería, tal vez demasiados, para un público que espera más gamberrismo.

Valoración: 2'5/5

Resident Evil: Extinction - Que alguien extinga las malas adaptaciones de videojuegos, por favor.

2007-10-28T04:49:00.000-07:00

La franquicia de películas Resident Evil lleva el nombre de una exitosa saga de videojuegos de la que toma prestado poco más que eso. La tensión psicológica y la ambientación de terror clásico presente en éstos, ha desaparecido por completo en su paso a la gran pantalla. Es una pena, por que tal vez eso podría haber salvado a las (hasta la fecha) tres cintas, de estrellarse por completo.

Así que no nos encontramos ante una saga de películas de terror basadas en el argumento de un videojuego, ni ante una nueva franquicia de películas de zombies. Los zombies están presentes en las tres cintas, pero no de la forma en que a los fans del género les gustaría. Y es una verdadera lástima porque una nueva película de zombies, bien una que siga los cánones establecidos por Romero, o que introduzca nuevos elementos al estilo de 28 Días Después, siempre es bien recibida. Lo que nos ofrece en cambio, Paul W. S. Anderson (responsable de los guiones de las tres cintas y director de la primera), son blockbusters de acción descerebrada al uso que sin duda harán las delicias de un sector considerable de público, pero que desperdician tristemente unas premisas prometedoras.

En la tercera iteración de los diabólicos planes de la corporación Umbrella; Resident Evil Extinción, la película que nos ocupa, la dirección ha pasado a manos de Russell Mulcahy, que sin tener un pedigree impresionante si atesora una gran experiencia tras la cámara en films de acción sci-fi. ¿Ha mejorado la franquicia con la presencia de Mulcahy? La respuesta, aunque cueste reconocerlo, es afirmativa. A nivel visual, Extinction es mucho más interesante que sus precursoras (aunque esto no es realmente difícil). El paisaje apocalíptico, las bandadas de cuervos, y algunos detalles más, son un regalo para la vista. En las secuencias de acción también se nota la mano de Mulcahy. Esta vez la cámara no se mueve de forma loca, y muestra casi siempre el plano adecuado para que el espectador se recree con el 'gore' en toda su gloria. El público británico que estuvo sentado a mi alrededor durante la hora y media que dura el film, no parecía estar de acuerdo conmigo, ya que al menos diez personas abandonaron la sala a la media hora escasa de haber empezado.

Por otra parte, podemos esperar más de lo mismo: Personajes de cartón piedra, cada uno con un atuendo particular sin mucho sentido, como si se intentara compensar la falta de profundidad psicológica con una gorra, un pañuelo en la cabeza o un peinado particular, villanos de novela pulp pero sin nada de encanto pulp, mucha sangre, vísceras y acción descerebrada. Resident Evil Extinction es de lo peor que he visto este año en una pantalla de cine, pero si se entra a la sala con la mentalidad adecuada, puede tranquilamente convertirse en uno de los placeres culpables de este otoño.

Resident Evil Extinction está disponible en salas del Reino Unido y USA, y a partir de la semana que viene en toda España.

El orfanato

2007-10-28T04:21:00.000-07:00

Nacionalidad: España, 2007
Género: Terror
Duración: 100 min.
Dirección: J.A. Bayona
Reparto: Belén Rueda, Roger Príncep, Fernando Cayo, Montserrat Carulla, Geraldine Chaplin
Guión: Sergio G. Sánchez
__________________________________________

Este año, sorprendentemente la película seleccionada por la Academia para representarnos en los Oscar de Hollywood ha sido una película de género dirigida por un debutante. Este thriller sobrenatural, auspiciado por Guillermo del Toro ha conseguido animar la recaudación del cine español y salvar el año de taquilla.

Laura vuelve al orfanato donde se crió para montar una residencia para niños discapacitados. Pero su hijo Simón comienza a participar en extraños juegos con sus amigos invisibles, que se convertirán en una amenaza. Un inesperado acontecimiento hará que Laura tenga que sumergirse en el pasado de su orfanato.

Bayona ha elegido para su opera prima el género de terror, una película de fantasmas, niños y amigos invisibles. Conoce el género en el que se mueve ya que durante todo el metraje de la película encontramos ecos de Frágiles, Los otros, El internado, Al final de la escalera, El espinazo del diablo (del padrino de la película) o incluso de Viernes 13. Bayona ha tenido el oficio de saber combinar todas estas influencias y construir una película que funciona como un reloj, combinando lo mejor de los tópicos de estas películas (realizando un gran homenaje, que no plagio) con la reflexión sobre los miedos de la maternidad.

Es necesario destacar la ambientación, tremendamente acertada (así como los títulos de crédito). Belén Rueda, en su primer papel protagonista en el cine sorprende con su visceral interpretación de madre desesperada, papel que deja en un muy segundo plano al del padre, meramente anecdótico. Ella protagoniza uno de los grandes momentos del film, el juego del “un, dos, tres…”, junto con la primera aparición de Tomás (el amigo invisible de Simón), que es simplemente espeluznante. Por otra parte, también hay que mencionar el alargado principio (aunque necesario para ponernos en situación) y el final (hay veces en que no es necesario explicarlo todo en imágenes, hay que dejar espacio para la reflexión al espectador) y el abusivo uso de la música.

El orfanato es una película de terror altamente recomendable y si vais a verla, es mejor que os libréis de cualquier prejuicio y sólo os sumerjáis en su poderosa atmósfera. Sufriréis pero saldréis satisfechos del cine, os lo aseguro.

2007-10-28T03:13:00.000-07:00

DESDE EL HOMENAJE, EL REMAKE O EL PLAGIO

Crítica del largometraje “Alarma en el expreso”

Durante un viaje en tren que atraviesa el centro de Europa se produce la desaparición de una anciana institutriz inglesa, nadie parece recordarla pero una joven, luchando contra el resto del pasaje que parece conjurado en su contra sabe que algo terrible le ha sucedido. Este film de Alfred Hitchcock en su etapa británica (“The lady vanishes” 1938) da forma a una idea ya clásica (tomada de un hecho real) para crear una hora y media de suspense, misterio y espionaje.

Sobre una puesta en escena sobria al igual que consistente (decorados interiores, maquetas y transparencias) se desarrolla un argumento en algunos momentos enrevesado (el mismo Hitchcock lo reconoció) pero del que beberá el imaginario audiovisual, ya no sólo retomando una y otra vez el contexto (“Breakdown” 1997, “Vuelo nocturno” 2005 escandalosa imitación en color) si no también los detalles más sencillos (la escena de las copas envenenadas, magistral) y la forma de rodar cada situación (perlas de humor en escenas en que los protagonistas se juegan la vida).

Añadido a todo esto (que no es poco) se debe sumar unos diálogos ingeniosos (gran guión de S. Gilliat y F. Launders sobre el libro de E. L. White), una filmación que guía el ojo milimétricamente (el creador de formas Hitchcock se hace cargo) y unas interpretaciones a la altura de todo lo demás, en definitiva un film sólido como tantos otros que acumulan polvo en lo estantes de la FNAC.

A modo de conclusión (ya que apenas se ve cine clásico peor debe ser leer sobre el mismo) me atrevo a decir que toda producción de cine comercial estrenada hoy en día es heredera (en mayor o menor medida) y debe estar agradecida a cintas de este tipo, obras que pusieron la música para que otras bailaran.

Francisco López del Castillo W.

PARA ENTRAR A VIVIR

2007-10-28T03:10:00.000-07:00

Director: Jaume Balagueró
Nacionalitat: Espanya
Any: 2006
Intèrprets: Macarena Gómez, Núria González, Adrià Collado i Ruth Díaz.
Aquest cop, Jaume Balagueró, autor de "Los sin nombre", "Darkness" o "Los Frágiles"; se centra en un història de terror real, cotidianeïtat i rareses; però li manquen els elements fantàstics als quals ens ha acostumat, aquesta pel·lícula és intensa i té un bon ritme; però aquest tipus de terror no ens fa xisclar o saltar del seient
Jaume Balagueró havia basat les seves pel·lícules de terror en un pla més paranormal, més ocultista; i aquest cop s'ha basat en un terror més violent i sanguinari.
"Para entrar a vivir", és la història d'un matrimoni jove ( la Clara i el Mario ) que està buscant pis desesperadament. Van a veure un pis darrera un altre i des de que saben que esperen un fill, necessiten un pis que sigui una mica gran.
Queden amb una noia d'una agència, i avancen amb el cotxe sota una pluja torrencial, que ens fa presagiar que alguna desgràcia està a punt d'ocórrer.
La primera impressió del barri i del pis, no és gens bona, en tot moment la venedora de l'agència intenta tranquilitzar-los i els hi comenta els plans de millora que l'ajuntament té previst pel barri.
En pic entren a l'edifici i van a veure el pis, tot l'edifici es converteix en una trampa, és com una mena de tela d'aranya, ja que un cop hi entres ja no te'n pots sortir.

QÜESTIÓ DE FER CARAMBOLA!

2007-10-28T02:49:00.000-07:00

Ha arribat al cinema “Siete mesas de billar francés”, la cinquena pel·lícula de Gracia Querejeta (“Una estación de paso”, “El último viaje de Robert Rylands”, “Cuando vuelvas a mi lado” i “Héctor”). A aquest nou film, la directora madrilenya reprèn alguns dels temes de les seves anteriors cintes: el món femení, els secrets de família, l’amistat, la reaparició del passat, ....

El punt de partida és la mort del pare d’Ángela (Maribel Verdú), que deixa el negoci del saló de billar ple de deutes. La única solució és vendre’l, segons Charo (Blanca Portillo), l’amant del difunt en els darrers anys. Quan el matrimoni d’Ángela comença a desfer-se, aquesta decideix reprendre el negoci familiar en companyia de Charo. Aquest front comú inicia el descobriment del passat entre les dues dones.

És “Siete mesas de billar francés” una pel·lícula que combina hàbilment el drama i la comèdia, mantenint un equilibri entre els dos gèneres, tot des d’un punt de vista femení.

Emoció i somriure gràcies a la excel·lent interpretació de dues grans actrius espanyoles: Maribel Verdú i Blanca Portillo (premiada com a millor actriu a la darrerra edició del Festival de San Sebastián), que aconsegueixen transmetre convicció als seus personatges. Destacar també la interpretació dels actors secundaris que no es limiten a simples figurants, així com els brillants diàlegs.
Estam davant d’una pel·lícula que utilitza el billar com a metàfora de la vida, no en el mateix sentit de l’obra mestra de Robert Rossen ”El buscavidas” protagonitzada per Paul Newman, sinó en la possibilitat de canviar el destí quan ens ho proposam i trobam aliats per això. Qüestió de fer carambola!

House, cuarta temporada, o como reinventar una serie

2007-10-27T13:47:00.000-07:00

Esta semana por fin pudimos ver el inicio de la tan esperada cuarta temporada del histriónico e irreverente doctor House. La anterior se cerró con toda una serie de incertidumbres respecto a la situación del equipo de House, y este primer capítulo llega para demostrar que la serie vuelve con más fuerza que nunca, o al menos esta es la conclusión que podemos sacara de este primer aperitivo.

La nueva temporada arranca esta vez con un solitario House enfrentándose de nuevo al mundo (no queda ni rastro de sus ayudantes), al ya habitual caso médico. Los guionistas dan fuerza al arranque añadiendo un golpe de efecto que pasa por convertir a un empleado de la limpieza en ayudante médico del díscolo doctor. ¿Quién puede imaginarse un empleado de la limpieza en bata blanca tomando notas de la situación del enfermo mientras House intenta descubrir que le sucede? Evidentemente tal suplantación es descubierta a las pocas escenas, pero el buen rato pasado ya no nos lo quita nadie

Como guinda al regreso de la serie cabe destacar el golpe de efecto final, en el que House descubre por fín la equivocación y engaño en el todos hemos caído, en relación a la confusión de identidad del enfermo.

Al final, y todo hay que decirlo, solo existe una única salida para la continuación de la trama. House debe doblegarse a los deseos de su directora. Y es este el punto de partida que conducirá el nuevo hilo conductor de los próximos episodios, el proceso de selección de sus futuros ayudantes.

Todos los seguidores de la serie deberán aguardar hasta el próximo año, cosa harto difícil vista las expectativas creadas. Pero al menos nos queda el consuelo de haber degustado un poco de la nueva temporada que promete se tan o más adictiva que las anteriores
Luís Codó

2007-10-26T03:48:00.000-07:00

FRACTURE

ANY D’ ESTRENA: 2007-10-26

Dirigida per : Gregory Hobblit

Protagonitzada per : Sir Anthony Hopkins , Ryan Gosling.....

Una de les pitjors coses que et pot passar en una sala de cinema,
quan comença una pel·lícula, és pensar que ja l’ has vista 1000 vegades.

Unaltre de les pitjors coses que et pot passar, és que pensant que ets un
Superdotat, i que has descobert la trampa de la trama, i que a més ets
Ll‘ únic en tot el cinema, escoltis als dos adolescents de darrera
que no paraven de fer soroll amb les crispetes i les begudes, descobrint
el final a mitja pel·lícula.

Aquesta pel·lícula, es pot emmarcar dintre de la nova tendencia de Hollywood
de repetir film rera film, el thriller amb sorpresa final trampòs , però cada cop
amb menys imaginació. Ja ens les sabem totes i intuim el final a mig metratge.

És difícil d’ entendre que Hopkins accepti paper rera paper insuls, de psicopata ( emulant
la seva actuació mestre amb el personatge d’ Hannibal Lecter), penso que ha de superar
al personatge.

Per altre banda Gosling nominat a l’ Oscar, pel seu paper en “ Half Nelson”, possant cares al estil Carrey, però és un recurs acceptat, en films dramàtics, quan de mal ha fet al món del cinema l’ Actor’s Studio.

Per últim la decepció d’ un director com Hoblit, que havia aconseguit èxits de públic com
Frecuency i Fallen ( Thrillers sobrenaturals), així com prestigi crític com a productor i director de sèries sobre polícies a la televisió americana.

En resum pel·lícula sense ritme, amb un guió mancat d’ idees, amb actuacions caricaturesques.

Anthony canvia d’ agent.

Xavi

EL ORFANATO...

2007-10-25T08:54:00.000-07:00

"El Orfanato"
Any: 2007Gènere: Terror País: Espanya / MèxicFormat: ColorDurada: 100 minutsTítol original: El OrfanatoEstrena 11/Oct/2007

Direcció: Juan Antonio BayonaProducció: Joaquín Padro / Mar Targarona / Guillermo del Toro / Álvaro AugustínGuió: Sergio G. SánchezFotografia: Óscar FauraMúsica: Fernando VelázquezRecaptació: 5.866.614,00 €
Intèrprets:
Belén Rueda (Laura), Fernando Cayo (Carlos), Roger Príncep (Simón), Geraldine Chaplin (Aurora), Montserrat Carulla (Benigna), Mabel Rivera (Pilar), Alejandro Camps (Víctor), Andrés Gertrudix (Andrés).

Crítica:
Laura torna a l’orfanat que la va acollir quan era petita per tal de muntar-hi una residència d’acollida per a infants discapacitats amb l’ajuda del seu marit Carlos.
Tot es complicarà quan el seu fill Simón comenci a percebre estranyes presències fruit d’un passat misteriós.
Juan Antonio Bayona, un realitzador publicitari, s’estrena com a director amb aquesta cinta co-produïda pel veterà cineasta Guillermo del Toro.
La pel·lícula està basada en el curtmetratge de terror “7337” (2000) del mateix guionista Sergio G. Sánchez.
Podem afirmar, sense cap mena de dubte, que ens trobem davant d’una història ben dirigida i amb una estructura narrativa coherent. A més a més, compta amb una ambientació força acurada que aconsegueix submergir l’espectador en l’atmosfera terrorífica indispensable per a aquesta mena de films.
No obstant això, la pel·lícula no destaca precisament per la seva originalitat i resulta totalment previsible en tot moment.
El gènere de terror basat en les “conspiracions” d’ultratomba porta anys a les cartelleres cinematogràfiques d’arreu del món: Dark water (2005) (“Honogurai mizu no soko kara”-2002-), The ring (2002) (“Ringu” -1998-), El internado (“Saint Ange”-2004-), etc.
En totes aquestes, per exemple, s’acaba trobant el “cos del delicte” i la darrera (El internado “Saint Ange”-2004-) fins i tot coincideix sospitosament en l’ambientació i el desenllaç del film analitzat.
Així doncs, les similituds entre elles i aquesta producció són proves irrefutables.
Probablement El orfanato hagués tingut una repercussió superior si s’hagués estrenat, com a mínim, 5 anys abans. Tot i això, ja sigui perquè és una pel·lícula espanyola o pels mèrits del director, ha recollit una bona publicitat i unes excel·lents crítiques.
El fet de recrear un mateix producte eternament es paga amb el desgast de l’espectador.
Si durant bastant temps els thrillers esdevenien la punta de llança del cinema (recordem, per exemple, l’impacte de Seven -1995-), en la darrera etapa s’ha optat pel cinema d’ensurts basat en esperits reveladors.
Ens trobem davant una cinta correcte, és cert, però personalment i sense ser un visionari ha estat tal i com me l’havia imaginat abans d’entrar a la sala...

Eastern Promises (2007)

2007-10-22T17:15:00.000-07:00

Director: David Cronenberg
Guió: Steven Knight
Principals protagonistes: Viggo Mortensen (Nikolai), Naomi Watts (Anna), Vincent Cassel (Kirill)...

La darrera obra de Cronenberg, qui recupera la seva relació professional amb un camaleònic Mortensen -un actor que sempre surt heroicament honest dels seus films- després de "A history of violence" (2005), ve a ser una pel·lícula d'aparença extremadament realista i sempre al servei dels objectius del film: la recerca i la narració de la cruesa del món i les persones que l'habiten.
La història central de Promesas del Este és senzilla, plana, però sobre tot sense cap interès (i els fils que evolucionen paral·lels, de poca intensitat, tan tòpics que són gairebé banals). I ho és perquè és previsible, perquè és simple. Excepte un petit nus argumental a mitja pel·lícula -que és l'únic element que aporta un cert relleu a la trama i que fa que deixis de mirar el rellotge-, la història no és altra cosa que una col·lecció d'esdeveniments cruament presentats tal com la vida els organitzaria, sense que es vegi la intervenció de cap cervell que vulgui elaborar la trama, complicar-ne la progressió i soprendre (amb guió, i no pas amb imatge) l'espectador.
Un cop vista la primera escena, tothom ha de ser plenament conscient que acaba d'assistir a tota una declaració d'intencions del director: hi haurà violència i serà explícita. Sang i fetge, i que es vegi, sense quarter. L'ambientació de cada escena aconsegueix bastir una atmosfera adient, amanida amb una banda sonora adequada (que intervé sense protagonitzar en excés) i rematada per un tractament molt psicològic de la càmera, que persegueix constantment el morbo (de la forma més natural) a cada pla.
En definitiva, una pel·lícula per a estómacs preparats.

Pols d’estrelles

2007-10-22T07:23:00.000-07:00

La Yolanda va encetar el filó de Sitges. M’hi apunto per a la meva segona crítica! (L'he enllestida una setmana abans perquè seré fora del 18 al 31 i sense massa accés a Internet, malgrat que ja he programat el comentari amb la data del dia 22.)

Després de l’èxit de les sagues de Harry Potter i El Senyor dels Anells, es veia a venir que un moment o altre començaria a adaptar-se a la gran pantalla nou material fantàstic imprès que fins ara s’havia menystingut. Autors britànics de còmics i novel·les com Alan Moore o Neil Gaiman són els protagonistes d’algunes d’aquestes adaptacions (recents o actualment en procés) que Hollywood ens brinda.

Sense anar més lluny, al Festival Internacional de Cinema de Catalunya ja hem vist Stardust (2007), que s’estrena el proper dia 26 d’octubre i és un film de Matthew Vaughn (la seva segona pel·lícula), que adapta l’obra del mateix títol de Neil Gaiman i Charles Vess. La història narra el deliri fantàstic d’un aventurer improvisat (Charlie Cox) que troba una estrella caiguda (Claire Danes), amb la qual creuarà un món màgic fins a Anglaterra, per complir una promesa amorosa. Pel camí haurà d’esquivar la màgia negra de la bruixa Lamia (Michelle Pfeiffer), evitar les males arts dels envejosos i fantasmagòrics hereus d’un rei difunt (Peter O’Toole) i fer-se amb l’ajuda inesperada d’un pirata que no s’atreveix a sortir de l’armari (Robert DeNiro). Una pel·lícula que segur que recordarà films de fa uns anyets com La princesa promesa (1987) i Les aventures del Baró Munchausen (1988); històries d’aventures en tota regla amb un gran toc d’humor, surrealisme i exageració desenfadada.

La versió fílmica resulta un cúmul de bons gags més o menys ben resolts i interpretacions còmplices, sobretot en les estrelles veteranes. Però és en el muntatge final on no tot acaba de quallar, malgrat la sinceritat que transmet la pel·lícula, que de seguida es referma amb el seu argument simple, evitant complicar l’existència de l’espectador despistat. I tot que s’intenta buscar un ritme desenfadat i trepidant digne de la primera entrega de Piratas del Caribe (2003), també pateix de l’ombra allargada de El Senyor dels Anells de Jackson; plans tancats que de cop s’obren fins a límits titànics fent un abús excessiu i contrastat dels efectes especials, amb moments de monòlegs narratius redundants (malgrat que en versió original tinguin la veu suggerent de Ian McKellen). A la pel·lícula li falta distanciar-se dels referents i prendre volada pròpia, tal i com sí que ho fa el text original dins l’àmbit de la literatura fantàstica.

És una llàstima que Neil Gaiman no hagi participat més directament a la producció, tot i que ja té experiència com a guionista a la solvent MirrorMask (petit diamant en brut venut directament en DVD a casa nostra, que va dirigir l’artista multimèdia Dave McKean el 2005). Però es nota que a Stardust només ha posat el nom, i potser aquí rau el punt flac. Per tant, el millor és la personalitat dels personatges i l’imaginari que serveix de base a la història; el material en què s’inspira. El trasllat al cinema resulta un pèl encartonat, vistós i simpàtic però sense ritme, amb l'afegitó que els protagonistes joves no acaben de prendre les regnes i, en conseqüència, la història perd pistonades cada cop que no hi surten les estrelles més veteranes. Elles són l’autèntica pols estel·lar; el gran atractiu del film rau en la bona forma i la capacitat d’autoparòdia de què fan gala DeNiro i Pfeiffer. El mèrit quedarà en la originalitat de l’obra adaptada, uns quants gags memorables i els secundaris de luxe, que potser ajudaran a envolar una pel·lícula que no acaba de brillar tot i el seu potencial.

Amélie

2007-10-14T12:32:00.000-07:00

Sé que el termini d'aquesta primera crítica s'exhauria diumenge passat, però els calendaris m'han jugat una mala passada ja que només estan indicades les entregues de les parts .2 de les PAC. La meva repartició de feina "per caps de setmana" no ho havia contemplat i havia assignat aquesta setmana a aquesta PAC, ja que l'anterior en tenia d'altres assignatures. Tanmateix, penjo la meva crítica amb la voluntat de seguir l'avaluació continuada si encara és possible.

Hi ha pel·lícules que només veient 5 minuts ja saps si t’agradaran o no. És un exercici arriscat, perquè de vegades la primera impressió és errònia, però si és encertada, com en aquest cas, estàs seduït des del primer minut fins al final dels crèdits.

Amélie no és una pel·lícula, és un conte. Perquè quan l’estàs veient et sents un nen petit a qui li estan explicant un munt d’històries meravelloses que poden semblar insignificants als adults que no les entenen. Amélie Poulain és la fada que tots hem desitjat tenir de petits vetllant per nosaltres.

L’argument en si és molt senzill: una jove cambrera del barri de Montmarte decideix un dia que es dedicarà a ajudar a la gent que l’envolta, a partir d'un esdeveniment simbòlic que succeeix a partir d'un cúmul d'afortunades circumstàncies.

I per que una pel·lícula així arribi a tenir el reconeixement internacional que ha tingut s’han d’alinear molts elements. El guió, tendre i entranyable, és obra del director Jean-Pierre Jeunet (en col·laboració amb Guillaume Laurant), que aporta el seu peculiar punt de fantasia. La banda sonora, de Yann Tiersen, et transporta al pintoresc barri de Montmarte d’un París idíl·lic. Però sobretot destaca el repartiment, liderat com no per la protagonista, Audrey Tautou. L’actriu sembla feta exactament a mida per aquest personatge (tot i que inicialment Jeunet va escriure el paper per a Emily Watson) i la seva caracterització és senzillament perfecta. La resta d’actors també destaquen interpretant al conjunt heterogeni de personatges que rodegen l’Amélie.

En resum, Amélie és un film captivador i encisador que no deixa indiferent ningú, i que et transporta a un núvol si et deixes endur pel romanticisme. Molt recomanable per a dies on ho veus tot negre o quan necessites una dosi d’optimisme fílmic a la francesa.

Hot Fuzz

2007-10-11T02:41:00.001-07:00

Més d’un cop m’ha sorprés l’efecte multiplicador d’emocions que suposa rebre un estímul o informació de manera inesperada. Vull dir que hom pot considerar una cançó bona quan es posa el cd per sentir-la, i pensar que el mateix tema és excel·lent si el sent inesperadament, quan engega la radio. Explico això perquè l’altre dia vaig anar a fer un vol pel festival de cinema de Sitges, sense més pretensió que impregnar-me una mica de l’ambient i passejar una estona. No pensava entrar a veure cap film perquè encara no havia llegit el programa quan, de sobte, va aparèixer la meva fada madrina. Un senyor amb bigoti ens va oferir, al meu acompanyant i a mi, dues entrades que li sobraven per una pel·li que estava a punt de començar.

Altres vegades havia assistit a espectacles bons a la sala del Melià, però cal dir que en poques ocassions havia rigut tant. Tot comença quan al brillant sargent Angel de la polícia britànica (Simon Pegg) l’obliguen a fer un canvi de destinació i el traslladen de la cosmopolita Londres a un poblet idílic anomenat Sandford. El protagonista es troba en una situació aparentement mancada d’emocions; però gràcies al seu tarannà perfeccionista i a la seva obsessió pel compliment de la llei, anem descobrint que Sandford no és tan tranquil com sembla. Un grup format per les persones més notables de la vila (des del comissari al propietari del supermercat, passant pel sacerdot, la mestra i el metge) formen una mena de secta que controla tot el que passa al poble. Per tant, el sargent Angel i el seu colega, en Bob, hauran de resoldre una sèrie d’aconteixements desafortunats i esquitxats de ketchup dignes de l’herencia detectivesca de Sir Arthur Conan Doyle. Una mica més gore, això sí, una mica més en clau d’humor.

Yolanda Pascasio

OPERACIÓN TRIUNFO: LA FÁBRICA DE ESTRELLAS.

2007-10-09T14:31:00.000-07:00

Como si de una cadena de montaje se tratara, los productos que fabrica el programa de televisión “Operación Triunfo” son todos iguales.

El mundo de la cultura se ha industrializado gracias a la tecnología de la televisión que impone a los jóvenes un nuevo ídolo cuando el mercado así lo exige.

Los ingredientes para fabricar un nuevo ídolo musical, y así explotar su imagen y su voz durante la correspondiente temporada son: una supuesta academia que garantiza la calidad del aprendizaje musical, un jurado que parece ser más exigente que los mismísimos ejecutivos de la CBS, un sistema de expulsiones que haría temblar al desaparecido Pavarotti, un ambiente impregnado de supuestos valores (solidaridad, esfuerzo, afán de superación, constancia, etc.) que pretender crear la atmósfera más adecuada a la manipulación de los sentimientos, y un sistema de pseudo-participación de los espectadores que pretende hacerlo pasar por democrático.

Pero nada de esto es cierto: los jóvenes compiten entre ellos por ser los elegidos, el triunfo está más relacionado con el aspecto físico y su proyección comercial que con su talento. Las “Rosas”, “Bisbales” o “Chenoas” pasarán de la fábrica de cantantes a los programas del corazón y a la industria discográfica.

Todo este montaje es el escenario de ficción que pasa por ser un innovador método para la promoción de nuevos talentos.

Pero el resultado es más de lo mismo. La revolución de la tecnología no nos ha traído una revolución cultural consecuente que nos conduzca a un periodo de creatividad. Somos, en realidad, una sociedad pasiva que utiliza la innovación para la reproducción.

Toni Cuadrado Esclapez.

El Buen Alemán

2007-10-07T15:09:00.000-07:00

El Buen Alemán, dirigida por Steven Soderbergh, está inspirada en las películas de los años 40 y rodada en un nostálgico blanco y negro. Imposible, no recordar y comparar el final de la película con el de Casablanca. Es sin duda, un homenaje a un cine clásico que ha producido iconos cinematográficos que forma parte de nuestro imaginario colectivo.

Basada en la novela de Joseph Kanon, sitúa la trama en las ruinas de un Berlín vencido tras el final de la Segunda Guerra Mundial. En el marco de la conferencia de Postdam, llega a la ciudad un corresponsal de guerra norteamericano, Jake Gesimar (George Clooney), que se ve envuelto en el asesinato de su chófer, que tiene una relación con su antigua amante, Lena Brandt (Cate Blanchett). En el centro de la trama está la búsqueda del marido de Lena, por americanos y rusos, y el deseo de ella por abandonar Berlín.

La película, muestra la lucha entre las potencias vencedoras de la segunda guerra mundial, por conseguir reclutar los científicos de la Alemania nazi para sus propios intereses. El botín de la conferencia Postdam, no es solo el reparto geoestratégico del país vencido, también incluye los cerebros alemanes. No importa que estos estén involucrados en delitos de sangre y genocidios, se aplica una doble moral y se cierra los ojos, o peor aun, se eliminan las pruebas. Todo vale si ello sirve a los intereses de los vencedores.

Detrás de esta excusa argumental, aparece una geografía en ruinas y asolada por la guerra, al igual que las vidas de todos sus personajes. Un retrato de la condición humana, que busca ser realista y creíble mediante la violencia y la crueldad de sus escenas. Un joven ambicioso y cruel, que saborea las pequeñas cuotas de poder que le ofrece una ciudad deprimida, en la que todo vale con tal de sobrevivir. Una mujer fatal, fría y distante, una sobreviviente cueste lo que cueste. Un idealista enamorado y patético, dispuesto a pelear hasta la muerte por la mujer que ama. Y, un hombre arrepentido y dispuesto a reconocer su culpa para espiar sus pecados.

Hay que destacar la fotografía, la excelente banda sonora que ofrece una garantía de continuidad en todo el montaje, así como el formalismo con que se ha rodado y montado: claroscuros provocados por una luz dura, que crea sombras muy pronunciadas, como en la primera escena en donde los ojos del protagonista aparecen ocultos por la sombra que su sombrero, o como cuando Lane aparece de entre las sombras en su primera escena; cortes directos; fundidos entre secuencias; fundido en negro; barridos entre planos; adelanto del audio para introducir una escena; travelings de seguimiento; contra picados para mostrar la relación de poder, son algunos de los recursos formales inspirados en el cine clásico de Hollywood.

Me ha parecido un buen drama de intriga y misterio, con unos actores que consiguen seducir y hacerse creíbles. Quizás, lo que menos me ha gustado de la película, son los planos y secuencias con material audiovisual documental de la época, puesto que relajaban el ritmo, y la tensión de la narración. El realismo de estas inserciones, chocaban con el drama de ficción, provocando una cierta des colocación. En esos momentos te preguntabas: ¿estoy viendo un documental o una película de ficción? Varios planos después, la ficción te volvía a envolver en su trama, en espera de su desenlace.

El Ala Oeste de la Casa Blanca (The West Wing).

2007-10-07T14:54:00.000-07:00

Serie de televisión de gran éxito, avalada por 6 temporadas y múltiples premios. Se trata de un programa creado por Aaron Sorkin, en realidad, un trabajo de autor, puesto que él escribió la práctica totalidad de los guiones (hasta la 4ª temporada) teniendo sólo un equipo de guionistas para que le proporcionara historias.
La serie está ambientada en el ala oeste de la Casa Blanca durante una administración demócrata. Los escenarios centrales son el Despacho Oval y los despachos de los principales miembros del equipo del presidente de los EEUU. Partiendo de aquí, la dirección de la serie consigue alejarse de esta escenografía teatral y claustrofóbica, de un modo sublime, incluso llegando a reducir los exteriores a la mínima expresión.
El impecable trabajo de realización permite al espectador perseguir a los personajes por pasillos serpenteantes, puertas abatibles y escaleras laberínticas al ritmo de un entresijo de conversaciones cruzadas. Y, todo ello, sometido al ritmo trepidante de las tensiones políticas que en realidad no son más que un “Mcguffin” del guión. Sólo hay que observar un plano/contraplano cualquiera, en donde la cámara no puede dejar de moverse, inquieta también por el importante asunto de la trama, que llevará de cabeza a todo el equipo presidencial.
A. Sorkin y su equipo de guionistas plantean unos diálogos brillantes y llenos de humor que el maravilloso reparto se encarga de interpretar a la perfección. Además, se cuidan las emociones al detalle, una iluminación íntima para las conversaciones delicadas, la inclemente meteorología enmarcando los diálogos, así como se utiliza una acertada banda sonora que se integra perfectamente en la acción, llegando a ser la base de importantes escenas.
Todas estas excelencias se ven empañadas por el mensaje implícito que esta serie de televisión norteamericana sobre el presidente de los EEUU no puede dejar de exhalar; la fascinación por sus símbolos y tradiciones, la exacerbación del patriotismo, y una constante auto-denominación como superpotencia del mundo libre, que puede herir susceptibilidades e incluso producir náuseas en los más sensibles.

Emocions èpiques

2007-10-07T13:21:00.000-07:00

THE FALL

Índia / Regne Unit / Estats Units, 2006.

Direcció: Tarsem Singh

Producció: Tarsem Singh

Guió: Dan Gilroy, Nico Soultanakis, Tarsem Singh

Fotografia: Dan Hubbard

Intèrprets: Lee Pace, Catinca Untaru, Justine Waddel, Julian Bleach

El Festival Internacional de Cinema de Sitges és un dels aparadors més idonis per presentar propostes que s’escapen de tot convencionalisme i que permeten a l’espectador posicionar-se en dos pols totalment oposats: la crítica més ferotge o l’elogi més sentit. The Fall s’emmarcaria dins d’aquest tipus de pel·lícules arriscades, bé perquè ofereix una estètica eminentment sorprenent o bé perquè el seu argument pot ser titllat, per alguns, de polèmic (hi apareixen moltes escenes violentes).

Si partim de la base que el seu director, Tarsem Singh, és un prestigiós creador d’anuncis publicitaris i realitzador de videoclips (seu és el cèlebre Losing My Religion dels R.E.M.), no ens ha d’estranyar que els efectes especials i, en general, tot el treball tècnic i estètic del film hagi rebut un tractament impecable. Però Singh no és un novell pel que fa a la direcció de llargmetratges. El seu debut tingué lloc amb La Cel·la (The Cell, 2000), una mena d’espectacle visual on els paisatges onírics i el surrealisme més dalinià van servir per explicar la psicòtica història d’un assassí de dones en sèrie.

El guió de The Fall s’inspira en el film búlgar Yo Ho Ho, dirigit per Valeri Petrov l’any 1981. La història s’emmarca als anys vint, concretament en un hospital de Los Ángeles. Alexandria és una nena romanesa de cinc anys que es troba convelescent per culpa d’una fractura al braç. Amb la seva caixa de fusta plena de records familiars, recorre els passadissos de l’edifici observant tots els moviments dels qui l’”habiten”. Un dia coneix Roy, un especialista d’escenes d’acció que ha sofert una caiguda que l’ha deixat immovilitzat de cintura en avall. A partir d’aquí, l’amistat que entaularan els dos protagonistes es basarà en el conte èpic que Roy explica a la nena, una faula pròpia de les mil i una nits on un esclau, un científic (enginyosament anomenat Darwin), un bandit, un indi, un mag i un especialista en bombes lluitaran per enderrocar al governador Odi.

Fantasia i realitat s’encreuaran en la ment d’Alexandria, qui mesclarà el personal de l’hospital amb els personatges del relat. La desesperació i la impotència reals de Roy, però, motivarà un final del conte fosc i sagnant que la nena no està disposada a escoltar. Com si d’un ésser humà adult es tractés, la petita voldrà fer front a l’espiral en la que es troba atrapat el seu estimat amic, aconseguint un resultat esperançador.

Panoràmiques espectaculars, primers plans rics en matisos, escenes plenes d’humor intel·ligent (la del pot de morfina amb les tres pastilles és senzillament brutal) i moments colpidors capaços de gelar-nos el cor acabaran de conformar un film que no és res més que un sincer homenatge a les màgiques històries explicades oralment de generació en generació. Vint-i-sis països van caldre per fer realitat el somni d’un director que ens recorda, sovint, a d’altres artesans d’imaginaris com Zhang Yimou (visualitzem sinó aquells meravellosos paisatges de Hero o La Casa de les Dagues Voladores).

En definitiva, heus aquí un conte sense fades ni seqüències ensucrades, possiblement una metàfora latent de les misèries humanes reals. Heus aquí una nena que, amb els seu maldestre accent anglès i la seva inocència i humanitat desbordants, ens té el cor robat. Deixeu-vos endur per l’infant que duieu dins i no tingueu por de somiar.

El trabajo del observador

2007-10-07T11:17:00.000-07:00

MATAHARIS.

Dirección: Icíar Bollaín
Guión: Icíar Bollaín, Tatiana Rodríguez
Fotografía: Kiko de la Rica
Música: Lucio Godoy
Sonido directo: Álvaro Silva
Montaje: Ángel Hernandez
Arte: Josune Lasa
Actores: Nawja Nimri (Eva), Tristán Ulloa (Iñaki), Maria Vazquez (Inés), Diego Martín (Manuel), Nuria González (Carmen).

Mataharis es una película por y para mujeres. Ellas viven la acción y ellas reaccionan. Se diría que los hombres son tan sólo elementos necesarios para la creación de afectos. Afectos para las mujeres. A través del metraje las tres investigadoras privadas protagonistas deben plantearse las relaciones con los hombres de su vida a la vez que los dilemas morales en que se ven implicadas. Ello sin embargo, se lleva a cabo sin caer en radicalismos ni maniqueísmos. Al contrario, parece ser que con el único interés de buscar el subjetivismo de la mujer del siglo XXI en la sociedad española, en lo que podríamos considerar un bien entendido feminismo en el que los hombres sencillamente, no son los protagonistas de la historia.

En cuanto al interés de lo que nos cuenta esta, se plantea como contexto aglutinador de la trama el tema del voyeurismo como profesión. La relación entre el observador y lo observado. Existen verdaderas teorías científicas explicativas acerca de la imposibilidad de la no implicación en el fenómeno observado por parte del yo que observa. Ello ocurre a diario y las protagonistas del filme no son menos. Un estímulo visual provoca una reacción. Por tanto el observador debe adoptar una postura definida ante lo que observa si es íntegro en su quehacer, sea un científico, un detective privado o sin ir más lejos, un espectador de cine en su versión crítica. Como muestra la película esto no es tarea fácil ya que se deben tomar decisiones vitales importantes. He aquí el plato fuerte del guión de Bollaín, por otro lado bien escrito dentro de lo convencional.

Sin embargo, y si hablamos de Bollaín como escritora y también como realizadora, nos encontramos con un cierto cine de autor a la española. Incluso es así como se anuncia en los medios y la publicidad. Al respecto, surge un término que muchos no querrían relacionar con el de "autor": convencionalidad.

Es el cine de Icíar Bollaín un cine de actores. Ella misma es actriz y eso se nota para bien.
Es un placer ver en pantalla a tres actrices españolas dando lo que pueden dar, disfrutar de los matices que no tienen en otros medios y el talento que se pierde en otras aventuras no tan bien encaminadas al trabajo actoral. En cambio si hablamos de la dirección de realización el trabajo de Bollaín es como mínimo escaso. Se limita a mostrar planos medios, intranquilos y que se dirían casi televisivos de no ser por el formato de 1:85. Si bien es cierto que existe una intención, cosa que ya es mucho, la podríamos llamar simple sin que suene a peyorativo . Muestra una ciudad culpable, confusa, abigarrada y casi claustrofóbica y, sin embargo, sin llegar a apostar en una decisión firme más allà de seguir a los actores (como hemos dicho parte esencial del trabajo de dirección) limitándose a un trabajo que no se aleja de la convencionalidad.

Con todo, es Mataharis un tipo de producción para público adulto que se echa en falta en nuestro panorama nacional y que se agradece. Un cine de pretensión seria y sin artificios en el que cualquier aficionado al cine en general y al cine español en concreto disfrutará de la película y de la interesante carrera de una figura del actual cine español que esperemos que de tardes de mejor gloria.

TIDELAND

2007-10-07T11:02:00.000-07:00

Dirección: Terry Gilliam
Guión: Tony Grisoni y Terry Gilliam; Basado en la novela homónima de Mitch Cullin
Fotografía: Nicola Pecorini
Interpretes: Jodelle Ferland, Jeff Bridges, Janet Meter, Brendan Fletcher, Jennifer Tilly, Dylan Taylor, Wendy Anderson, Sally Crooks
Nacionalidad: Reino Unido/Canadá, 2005

Tideland narra la historia de como Jeliza-Rose, de nueve años, emprende un viaje con su padre a la destartalada casa de su abuela en medio del campo, después de morir su madre toxicómana. Será en esa casa donde termina conviviendo con el cadáver de su padre y lo afronta sola con la única compañía de las cabezas de sus barbies, unas luciérnagas, la ardilla que habita en el desván y su gran imaginación que la alejará de la terrible realidad en la que está sumergida. Su soledad se trunca cuando aparecen sus vecinos con los que creará unos lazos familiares un tanto peculiares: Dell una mujer taxidermista con aspecto de bruja malvada y su hermano retrasado Dickens que le muestra los campos de trigo como un océano, una cochambrosa tienda de campaña como un submarino y un tren que cruza el campo como un temido tiburón-monstruo.

Nos encontramos ante la obra más controvertida de Terry Gilliam, llena de imaginería y con una historia surrealista, que ha tenido muy mala acogida de crítica y público, ya que muchos la consideran macabra y de mal gusto y pocos obra maestra. Pero aunque recibieó el premio FIPRESCI que atorga la crítica internacional en el festival de San Sebastián de 2005, no se ha estrenado en España hasta junio de este año.

La película contiene escenas irritantes que forman el grueso de la polémica: cuando se muestra a Jeliza-Rose preparar con toda naturalidad una dosis de heroína a su padre y jugar despreocupadamente con la jeringuilla o escenas entre la niña y su vecino retrasado que aunque inocentes, contienen alta carga sexual. El director ha querido mostrar las vivencias de una niña pero desde su mirada infantil sin prejuicios, ni miedos.

A parte de estas escenas, está lo que espera el público cuando va a ver una película del ex Monty Python: una excelente fotografía, encuadres especiales para representar la mirada de un niño, las escenas surrealistas como cuando la casa se hunde en el campo como un submarino en el mar o la que evoca a “Alicia en el país de las maravillas” cuando persigue a la ardilla o en la madriguera del conejo y un sinfín de escenas más.

No dejará indiferente al espectador, pero hay que ser consciente que se trata de una película fantástica, con un sello indiscutible, y que, esta vez, pide saber estar en los zapatos de la protagonista. Con estas normas, nos encontraremos ante una fascinante película que cuando se hace larga y tediosa, te ofrece una secuencia de imaginación que te atrapa todavía más en el film.

No hay que olvidar que nos encontramos ante una película que David Cronenberg define como: “Un film poético de terror”.

Valoración: 4/5

American Beauty, la peli, no la rosa.

2007-10-07T09:32:00.000-07:00

"Toda película que empiece con un travelin aereo", afirmo con convicción,
"tiene el 99% de probabilidades de ser una bazofia."

"¿Es una teoría tuya?", pregunta él.

"Pues ahora que lo mencionas, sí."

"¿Y qué hay de American Beauty?"

"American Beauty tiene voz en off durante el travelin. Las pelis con voz en off durante el travelin son una de las excepciones de mi teoría."

Después de una pequeña secuencia introductoria que juega con la mente del espectador para introducir un giro en la conclusión de la película, arranca American Beauty:

Una cámara vuela por el clásico barrio residencial americano. Lester Burnham se presenta a través de una voz en off: "Me llamo Lester Burnham. Este es mi vecindario. Esta es mi calle. Esta... es mi vida. Tengo cuarenta y dos años. En menos de un año, estaré muerto."

Con estas líneas, el guionista Alan Ball apuntaba las maneras de excelentes trabajos posteriores como "A dos metros bajo tierra" (Six Feet Under, HBO, 2001). Para un servidor, el guión de American Beauty es un ejemplo de lo que debe tener una narración para ser absolutamente redonda: Una buena historia bien contada y estructurada, personajes interesantes y excelentemente construidos, profundidad psicológica, y crítica social.

Teniendo un guión verdaderamente potente de partida es difícil hacer una película mediocre, pero por desgracia he visto como esto ocurría demasiadas veces. Por suerte, éste no es el caso de American Beauty. El reparto está totalmente a la altura de las circunstancias, dirigido magistralmente por Sam Mendes que resuelve con planos elegantes y nunca superfluos todas las situaciones que se le plantean. Un verdadero soplo de aire fresco en una época en la que parece que el montaje ultrarápido y los tropecientos planos por minuto son la única respuesta moderna posible.

Cuando la vi, allá por el año 99, American Beauty me devolvió la esperanza en el cine comercial actual, y me dio la primera excepción a mi regla del travelin aéreo. ¿Qué más se puede pedir?

LA VIDA DE LOS OTROS (Das leben der Anderen)

2007-10-07T06:08:00.000-07:00

Direcció i guió: Florian Henckel von Donnersmarck
País: Alemanya
Any: 2006
Duració: 144 minuts
Gènere: Drama
Intèrprets: Ulrich Mühe, Martina Gedeck, Sebastian Koch, Ulrich Tukur, Thomas Thieme, Hans-Uwe Bauer, Volkmar Kleinert, Matthias Brenner, Herbert Knaup.
Estrena a Espanya: 16/02/2007

Després de pel:lícules com "Good bye, Lenin" de Wolfgang Becker i "El Hundimiento" d´Olivier Hirschbiegel, entre d´altres, ens arriba el nounat Florian Henckel von Donnersmarck amb la seva òpera prima, "La vida de los otros", per constatar la bona salut que gaudeix l´actual cinema alemany.

La pel·lícula té com a personatge principal al capità Gerd Wiesler (interpretat per Ulrich Mühe, mort aquest mateix juliol), un eficaç oficial de la Stasi, la policia secreta del règim comunista de l´antiga República Democràtica Alemana. Es tracta d´un home "gris", consagrat al servei i la custòdia del règim ("en som l´escut i l´espasa" ens diu en el film), sense vida pròpia, una vida que ell no té però que sí tenen els altres, que en 1984, uns anys abans de la caiguda del mur, rep una missió del seu cap, el tinent coronel Anton Grubitz d´espiar a l´autor teatral Georg Dreyman per la sospita del Ministre de Cultura sobre unes possibles "simpaties" pro-occidentals d´aquest. Per a dur a terme la missió, omple de micròfons la llar del dramaturg, índintsant-se així en els racons més íntims d´aquest i la seva parella, l´actriu Christa-Maria Sieland.

A partir d´aquestes escoltes assistirem a un procès complex i progressiu d´humanització del personatge, abans fred i imperturbable, doncs l´esperançadora intimitat que descobreix en la parella "sospitosa" és molt més pura que la sordidesa que ha estat defensant, al mateix temps, i tant important com l´anterior, es produeix una paulatina frustració en Wiesler deguda al desmoronament de les seves profundes conviccions que deixen de tenir sentit per a ell (descobrirà que els nobles interessos del partit no són més que teòrics ja que tothom es mou per interessos personals: El motiu de la investigació és trobar un indici per inculpar al director teatral per deixar el camí lliure al Ministre per convertir a Christa-Maria en la seva amant, o l´ànsia de poder del seu cap, obsesionat en escal·lar posicions dins la jerarquia del partit).

És en aquest moment de dubtes del protagonista en què l´espectador s´hi acosta i arriba a sentir-lo proper, preguntant-se fins on serà capaç de mantenir les seves conviccions o si és possible creure incondicionalment en una ideologia, en una pel·lícula que, segons paraules del director ens parla de "la capacitat dels éssers humans per actuar correctament, per molt que s´hagin endinsat anteriorment en el camí erroni", i com a tel·ló de fons, de la llibertat de decisió i d´actuació de l´individu per sobre de tot, inclús dels règims totalitaris, com a metàfora de la posterior caiguda del mur de Berlín. I serà l´espectador el que evaluï el grau de credibilitat de la transformació del capità Weisler (recolzada en el guió i en la interpretació d´Ulrich Mühe, exemple de contenció i sobrietat).

En resum, un gran debut del director, que va conciliar l´èxit tant de crítica (Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, Premis del Cinema Europeu...) i del públic (Festival de Palm Sprins, Vancouver...) del que esperem noves aportacions, i tant de bó, mantenint el nivell mostrat.

Shark, una nova serie d'advocats arriba els dijous a la nit per la sexta

2007-10-07T01:59:00.000-07:00

La sexta vol augmentar la seva quota d'audiència amb el llançament d'una nova serie protagonitzada per un veterà actor del cinema i la televisió, James Woods, que recordarem en pelicules com Chaplin 1992, o Casino, 1995 de Martin Scorsese. Woods es una cara molt coneguda pel teleespectador i que ofereix una solidesa interpretativa i carisma.

Shark no deixa de tenir una certa reminiscència a una serie que podem dir que ha marcat un abans i un desprès en les series de televisió, House. L'advocat shark, igual que el doctor House, es un professional convençut de la seva excel-lencia professional i que comparteixen una soletat fruit de la seva dedicació en cos i ànima a perfeccionar el seu saber (la reproducció d'una sala del tribunal en els baixos de casa seva es un indicatiu si mes no curiós per l'espectador). De fet la resta d'actors que acompanyen al fiscal Shark en la serie son joves ajudants idealistes que es desviuen per la lluita en contra dels criminals i les causes justes, i que sofreixen en cada cas l'exigència, i les humiliacions de James Woods.

El seu equip d'ajudants estan tallats per un patró de tòpics comuns, des de l'idealista amb la justicia, passant per “l'enxufat” de torn, o la despiatada ajudant que mes combrega amb els mètodes del seu cap. Això sí, tots son incondicionals seguidors del mestres Shark

Aquest paral·lelisme amb House es trenca en el fet de que Shark viu amb la seva filla, que li fa treure la vessant mes sentimental. Sembla com si la filla controli al pare i no a l'inrevés. No obstant l'eficàcia interpretativa de James Woods, com a advocat defensor redimit a fiscal, amb uns mètodes a vegades al llindar de la llei, fa que puguem parlar d'una serie entretinguda, on cada cas ens sorprèn amb un nou mètode d'actuació de Shark. El que esta per veure es si les sorpreses que ens oferirà Shark a cada episodi continuen sorprenent al consumidor de la sèrie

Ens trobem davant d'un altres personatge irreverent, cregut i en certa manera busca raons, pro que en qualsevol judici ens agradaria tenir al nostre costat. Shark representa pel gremi d'advocats el que House es per a la medicina.

Lluís Codó

PROMESAS DEL ESTE

2007-10-06T22:09:00.000-07:00

Títol Original: Eastern Promises

Director: David Cronenberg

Repartiment: Viggo Mortensen, Naomi Watts, Armin Mueller Stahl, Vicent Cassel

Any de Producció: 2007

Si tinguessim que etiquetar la pel·lícula dintre d' un gènere, diriem que és una pel·lícula sobre la mafia. Però el director de la mateixa David Cronenberg, no es conformaria mai en fer la enèsima pel·lícula sobre gangstgers, és també com en tota la seva filmografia un estudi sobre les relacions familiars i la violència en la nostra societat.

La pel·lícula explica l' organització interna de la mafia rusa a Londres, partint d' un diari que troba una infermera de parts d' origen rus.

Tant en aquesta pel·lícula com en la anterior " Una historia de Violencia", la violència de Cronenberg és l' antítesi de la gratuitat de pel·lícules com Rambo o tanmateix del propi Tarantino, és la violència real, la que es practica a la nostra societat.

Els actors estan molt bé i molt continguts, en especial Viggo Mortensen. Menció especial a Vincent Cassel com sempre sobreactuant, i mostrant-nos el secret pel qual sempre el contracten a pel·lícules bones com a secundari, l' obliguen a rodar estant la seva dona present ( Monica Bellucci).

Si us agraden les crispetes i les begudes carbonatades fugiu d' aquesta pel·lícula, si voleu pensar durant hora i 3 quarts sobre la violència i la nostra societat, gasteu-vos sis euros , perque val la pena.

Valoració: ****

28 semanas después

2007-10-06T11:45:00.000-07:00

Título original: 28 weeks later

Nacionalidad: Reino Unido, 2007
Género: Terror
Duración: 99 min.

Dirección: Juan Carlos Fresnadillo
Reparto: Jeremy Renner, Robert Carlyle, Rose Byrne, Harold Perrineau, Catherine McCormack, Imogen Poots
Guión: Juan Carlos Fresnadillo, Rowan Joffe, Jesús Olmo, Enrique López Lavigne
__________________________

Es un hecho constatado (y comentado) que el cine actual adolece de falta de ideas. Lo demuestran los constantes remakes y las eternas sagas. Pero, de vez en cuando, algún producto de éstos se convierte en una digna película, mucho más que otras con supuestos guiones “originales”.

28 semanas después es la secuela de 28 días después (sí, el título no es muy original pero es una secuela y éstas tiene sus propias normas a seguir), película que trataba sobre cómo sobrevivir en un Londres abarrotado de personas infectadas por un virus tremendamente contagioso que les convierte en monstruos sedientos de sangre. Supuso un relanzamiento de la corriente de cine zombie con la aparición de películas como Amanecer de los muertos (otro magnífico ejemplo de cómo realizar un remake con fuerza), Zombies Party o The land of the dead… Para realizar la secuela, el director Danny Boyle eligió, sorprendentemente, a un director español: Juan Carlos Fresnadillo, director de Intacto.

La acción de 28 semanas después comienza con un Londres desierto bajo una estricta vigilancia militar que comienza a ser repoblado. Los hermanos protagonistas regresan de un campamento en España y se reencuentran con su padre, superviviente al ataque. Pero en esta reunión familiar se encontrará la clave para que el virus vuelva a resurgir y el control militar pase a ser caos.

Fresnadillo realiza una magnífica película de género que mantiene la tensión durante todo su metraje (en este sentido, mejora a su antecesora) y, en un segundo plano, se sirve del concepto de familia y supervivencia para hacer reflexionar el espectador. Aunque si éste decide obviar la parte reflexiva disfrutará con las convenciones del género: acción trepidante (es magnífica la escena inicial en que los infectados persiguen a Robert Carlyle), infectados, sangre a raudales (atención a la escena del helicóptero) y un final abierto y apocalíptico que abre la puerta a otra secuela. El inconveniente que podríamos encontrar es la dificultad de los hermanos protagonistas para sostener el peso de la película, cosa que no pasa con interpretaciones más secundarias como las de Robert Carlyle y Rose Byrne.

En resumen, una película de terror que da lo que promete: sangre y tensión. Al haberla visto, podemos afirmar que, a veces, las segundas partes sí que pueden ser buenas.

PEQUEÑA MISS SUNSHINE

2007-10-06T03:00:00.000-07:00

Direcció: Jonathan Dayton i Valerie Faris

País: USA

Any: 2006

Intèrprets: Greg Kinnear, Toni Collette, Steve Carell, Paul Dano, Abigail Breslin i Alan Arkin

" Pequeña Miss Sunshine " és una tragicomèdia sobre una desestructurada família americana.

Té com a protagonista a l'Olive; una nena de 7 anys, amb una mica de sobrepès i amb ulleres de "cul de got" que pretén convertir-se en una reina de la bellesa.El seu avi l'ajuda a preparar-se per un prestigiós concurs de bellesa: Little Miss Sunshine.

Per altra banda els altres protagonistes són: el seu germà un adolescent fanàtic de Nietzsche, i que ha decidit revelar-se en contra de la societat i per tant està fent vot de silenci, fins que no aconsegueixi entrar en una acadèmia per ser pilot d'avions;el seu oncle, un expert en Proust i que té problemes psicològics i acaba de patir un intent suïcidi frustrat perquè l'ha deixat el seu nòvio. L'avi, utilitza un llenguatge molt barroer i s'esnifa els últims dies de la seva vida. La mare és una dona hiperactiva que no aconsegueix arribar a tot arreu i finalment el pare dóna classes per aconseguir l'Èxit, però és un perdedor amb mentalitat de guanyador.

L'Olive és convidada a participar en un competitiu concurs de bellesa a Califòrnia i tota la família Hoveer es reuneixen per acompanyar-la en una oxidada furgoneta Volkswagen.

El viatge està ple de situacions esperpèntiques, i a més a més de ser un viatge físic, també ho serà psicològicament pels personatges i per les seves relacions familiars

Mataharis

2007-10-05T10:38:00.000-07:00

Dirección: Icíar Bollaín
Intérpretes: Nawja Nimri, María Vázquez, Nuria González, Tristán Ulloa, Diego Martín, Antonio de la Torre.
Género: Drama
País: España.
Año: 2007

Tres mujeres que trabajan como detectives son la excusa de Icíar Bollaín para hacer una cuidadosa reflexión acerca de los problemas del universo femenino. Eva, Inés y Carmen
descubren a través de los problemas y desconfianzas de vidas ajenas sus propios miedos. Cada una recorre un camino distinto para descubrir cómo superar las mentiras en una relación de pareja, la incomunicación y la ética personal.

Icíar Bollaín nos tiene acostumbrados a hacer un cine social y comprometido, y en esta película lo vuelve hacer, pero centrándose en los problemas de las madres trabajadoras y en como lo compaginan con su vida personal. Para ser un tema tan trillado, Bollaín lo resuelve con bastante gracia y tacto al tratar las historias, aunque a veces es algo predecible. El guión es la base más sólida de esta película, pues la apuesta visual es más bien austera y nada novedosa. Al ser una película española, dista mucho de la estructura visual a la que nos tienen acostumbrados los grandes estudios de Hollywood, pero eso es parte de su encanto.

Como ocurre en las películas, que lo mejor se descubre al final, destacaré la increíble labor que hacen las tres actrices protagonistas. Najwa Nimri, en su papel de madre reciente que descubre que no conoce todo sobre su marido consigue la simpatía del espectador instantáneamente, sin necesidad de inspirar lastima. Nuria González representa la siguiente etapa de las relaciones sentimentales con problemas, cuando ya no se tiene nada que decir, nada de que hablar. Y es en esas conversaciones mudas, cuando los actores demuestran su valía. La última de las mataharis es María Vázquez, la joven que representa la lucha entre la ética personal o laboral, en un conflicto más típico, pero muy bien llevado a cabo.

DIMONI SOBRE RODES

2007-10-05T04:24:00.000-07:00

DEATH PROOF

Director: Quentin Tarantino

Intèrprets: Kurt Russell, Rosario Dawson, Rose McGowan, Jordan Ladd, Sydney Poitier, Zoe Bell

Quin paio aqust Tarantino!

Si hom no ha vist cap film d’en Tarantino i la seva “primera vegada” és Death Proof, un sortirà del cinema exclamant: i per això he pagat 7 €? Quina bajanada! O no...
Però si coneixes l’obra d’aquest cineasta, pensaràs: ostres, aquest home no pararà de sorprendre’m, o almenys és el que li va passar a servidora.

Bé, us poso en antecedents. En un equip hi trobem unes noies maques amb ganes de marxa i en l’altre hi apareix un assassí “despietat” que ha sortit de caçera per carregar-se’n alguna que altra que es trobi pel camí. Aqui tenim ja la festa muntada. Hi trobem bars de carretera atrotinats, jovenetes despampanants, un cotxe negre tunejat amb calavera inclosa..., en resum tots els ingredients per passar una estona ben entretinguda, cosa que en Tarantino en sap i molt.

El guió no és el fort de la pel·lícula ni tampoc ho pretén, el llenguatge és sexual i barroer, el vestuari del film és sexy però també passat de voltes, l’assassí de noietes ja està força granadet (un Kurt Russell en hores baixes) i la primera mitja hora de metratge no hi ha cap mena d’acció. S’ha de tenir en compte però, que el film estava pensat com un curtmetratge per emetre’s just abans de la pel·lícula de Robert Rodriguez ‘Planet Terror’. Tot i amb aquests elements, és efectiva.

El tuf a sessió de tarda de telefilm barat d’anys ’70 no li treu ningú, però evidentment Tarantino ja ho sap i és precisament el que ha volgut representar en aquesta peça. Què podem dir, que està molt ben fet, té el segell inconfusible de l’autor i que s’ha de prendre com això, una adorable ‘tarantiniada’, un entreteniment amb dosis controlades de sang i fetge i dosis de violència a mansalva com a les seves altres obres: ‘Pulp Fiction’, ‘Kill Bill vol.1 i vol.2’ i no cal dir la gran ‘Reservoir Dogs’. Tarantino s’ha empassat molt cinema al llarg dels anys, es nota i ens ho sap demostrar en més o menys mesura en cada film que dirigeix. A ‘Death Proof’, ens aconsegueix enganxar.

Per cert, no us perdeu l’escena del xoc entre els dos cotxes: senzillament brutal.
Ah i una cosa més...compte amb les noies... haureu de veure què passa en aquest “divertimento” de l’últim Tarantino que ja tenim a les nostres pantalles.

CONVERSES VITALS

2007-10-04T01:37:00.000-07:00

“Dialogue avec mon jardiner”, del director francès Jean Becker (“Elisa”, “Les enfants du marais”, “Un crime au paradis”, “Effroyables Jardins”), està basada en la novel·la autobiogràfica del mateix títol de Henri Cuenco i explica la història d’un pintor que torna al poble on va nèixer. Allà contracta un jardiner que resulta ser un amic seu d’infantesa. Dues vides tan diferents que parteixen de punts tan distants que fa que, a poc a poc, la relació que s’estableix entre ells dos s’ompli de fascinació, afectes, complicitats, admiració mútua, ...

Jean-Pierre Darrousin és el jardiner i fa una excelent interpretació plena de gestos precisos que aconsegueix que comuniqui molt sense paraules. Un home de poble, senzill, ple de saviesa popular. Daniel Auteuil és el pintor. Realitza una molt bona interpretació pero no arriba a l’excel·lència del jardiner. Tots dos són dos grans actors del cinema i del teatre francès.
Una pel:lícula sobre els afectes, l’amistat, les emocions, ... que posa en comú la filosofia bàsica i vital d’un home de poble amb la d’un pintor de París. Una preciosa pel·lícula que ens recorda el costumisme del clàssic de Jean Renoir “Une partie de campagne”. Un film deliciòs per saborejar amb calma, de la mateixa manera que es cuida i es disfruta un jardí, una vida.

2007-10-03T13:51:00.000-07:00

VIAJE DE LA NADA A NINGUNA PARTE

Crítica del largometraje Guardianes del día

En el año 2004 apareció en las pantallas un thriller de fantasía y acción sobrenatural de factura rusa, tres años después se abate sobre nosotros la continuación y cierre de tal mini-saga sobre la eterna lucha entre las fuerzas del bien y del mal (en este caso compuestas por psíquicos, vampiros y demás).

Si la primera apuntaba maneras (ambientación cruda, montaje enérgico, banda sonora adecuada), esquivando un argumento poco definido y un presupuesto de circunstancias (y eso es mucho esquivar), es esta conclusión de la historia un verdadero quiero y no puedo que desea explicar algo pero no suelta amarras en ningún momento.

Ya dentro de la historia se producen dos ejemplos que metafóricamente ejemplifican los 130 minutos de metraje en total: un coche deportivo que derrapa dando vueltas sin moverse del sitio y un avión que parece que no va a despegar y cuando finalmente lo hace es para girar 180 grados y regresar al punto inicial. Una película sin rumbo, sin siquiera, no ya un tema, si no un género al que agarrarse; puesto que deambula del cine thriller detectivesco, al drama familiar, a la comedia romántica, al cine de catástrofes, y sin encontrarse a gusto en plaza alguna.

El efectismo del montaje (que no efectividad), la irrealidad de las situaciones propuestas, incluso una banda sonora escandalosamente evidente, no solapan, ni disimulan carencias argumentales de lo más básico, para que al final, tras varias miradas fugaces al reloj calculando el tiempo restante de proyección, todo quede igual (y que cada lector saque sus conclusiones).

Little Einsteins. Dibuixos en família.

2007-10-03T12:52:00.000-07:00

Playhouse Disney

La 2 TVE

Idioma: català

Si no sou pares o mares us sorprendrà l’interès que pot suscitar una simple sèrie de dibuixos animats per a preescolars. Si, en canvi, sou ja pares i mares sabreu la importància que adquereixen en les nostres vides, dia a dia, aquestes estones animades de televisió. És, sens dubte, essencial que els adults determinem la qualitat de la televisió que entreté als nostres petits.

Little Einsteins és una sèrie que s’emet cada dia al canal Playhouse Disney i també a la 2 de TVE protagonitzada per quatre petits, dos nins i dues nines. A cada capítol el grup ha d’acomplir una missió per ajudar qualcú que els necessita. Leo, June, Quince i Annie reben l’inestimable ajuda de “Nave”, la nau amfíbia i voladora que els du arreu del món. En aquestes aventures, a més a més, s’intercalen episodis musicals de gran rellevància en la nostra tradició: Mozart, Bethoven, Bach…que conformen un eix significatiu en l’esdevenir de l’acció dels menuts. D’altres vegades, també trobem mostres d’art pictòric de la Història que harmoniosament s’insereixen com a tema o com a recurs de les aventures dels Einsteins.

La sèrie, en els seus 20 minuts, desenvolupa un episodi amb una estructura narrativa completa i molt adequada per als ulls i les ments dels postres petits. Els entreté, els enganxa i els hi fa participar ja que els personatges se solen adreçar al seu minipúblic televident i li’n demanen la participació, ja sigui cantant, ja sigui fent enlairar-se la nau amb un esclat de mambelletes, ja sigui responent a les seves preguntes, com si el nin o la nina que seu al sofà o a la cadira del menjador fos un membre importantíssim del seu equip.

Si ens posem a llegir entre línies, no hi trobem cap contingut que ens faci arrufar les celles: no és sexista, ni xenòfoba, ni violenta, ni utilitza un llenguatge agressiu ni tampoc massa naïf, l'impacte visual és agradós i coherent amb el tema.

És, en definitiva, una sèrie que passa la prova dels pares i mares més amoïnats pels continguts televisius. Davant de la diversitat d’opcions televisives que tenen els nostres fills i filles, els productors de la sèrie han sabut hàbilment guanyar-se l’aprovació i l’interès dels pares i les mares (som nosaltres els qui encara controlem el comandament a distància).

Això sí, no feu cas de les connotacions del títol.

PD: apta i entretinguda

Amaia Iturraspe Bellver

Mataharis (2007)

2007-10-02T16:52:00.000-07:00

Directora: Icíar Bollaín
Guió: Icíar Bollaín i Tatiana Rodríguez
Principals protagonistes: Najwa Nimri (Eva), Tristán Ulloa (Iñaki), María Vázquez (Inés), Diego Martín (Manuel), Nuria González (Carmen), Antonio de la Torre (Sergio)...

"Mataharis" és el meu primer cara a cara amb un dels fills cinematogràfics d'Icíar Bollaín (tinc "Te doy mis ojos" en la recàmera. "Flores de otro mundo" i "Hola, ¿estás sola?" esperaran els resultats del veredicte). Aquesta circumstància fa que, sense saber de la trajectòria ni de la signatura de la madrilenya, no pugui identificar ni les característiques ni els tics ni la marca de la directora. Potser la rutina, per mi, destaca com a excepcional.

L'eix argumental de la pel·lícula són els tres moments diferents de caire sentimental en què es troben les tres protagonistes i les seves (en algun cas, gairebé) relacions de parella. La marca d'aquesta experiència queda plasmada en cadascuna d'aquestes crisis en una associació, una correspondència, a un estat d'ànim. El primer marc és el de la crisi provocada pel naixement d'un enamorament, totalment guiat per la desorientació que això suposa i la fidelitat que regeix a la protagonista (Inés). El segon, un cop Eva ha tingut el seu segon fill, és el de la crisi de creixement en què es troba el seu matrimoni: l'estrès, l'angoixa i l'engany de la vida conjugal aboquen el matrimoni al dubte. Finalment, la vida conjugal de la més veterana -Carmen-, en plena crisi d'acomodament per la rutina i el desinterès, amb els fills ja fora de casa, està plenament dominat per l'avorriment.

L'únic punt en comú de les tres protagonistes, la seva feina de mataharis testimoni de les misèries, enganys i conspiracions de gent normal i corrent del carrer, és el que serveix de nexe d'unió, de nus, dels tres fils de les històries. Això sí, no coincideixen les tres juntes ni a la feina ni al bar ni a la tertúlia. Només ho fant, sovint, per parelles (el que conforma, bàsicament, un espai d'intercanvi) en una matàfora que dibuixa quina és la visió de cada etapa sobre les aventures i desventures de la seva companya. Les protagonistes, de forma tàcita, es converteixen en confidents -i convidades de pedra- de les conseqüències de la vida privada de la seva companya (i viceversa).

I és precisament en aquesta feina, on inverteixen els seus talents i els seus esforços en despullar la vida, secrets i miracles dels altres, quan reflexionen sobre el cas que tenen sobre la taula i s'hi enfronten cara a cara, el que les fa reflexionar sobre la seva pròpia vida, i decidir-se a emprendre el seu camí fins al desenllaç final.

Aquesta és -sens dubte- una pel·lícula ben feta, formalment molt correcta (sense destacar especialment en cap aspecte), on sembla que s'hagi buscat deliberadamant l'aspecte aparent de la imatge d'un documental (és, en certa manera, la idea de la càmera a l'espatlla dedicada a retratar la realitat tal com és, i tal com raja). El guió és extraordinàriament conservador, ja que no arrisca en cap moment ni pretèn sorprendre l'espectador. El final (i bona part de la pel·lícula) és previsible -una de les conseqüències de centrar el relat en la descripció d'històries quotidianes-, tot i que la directora ho intenta dissimular alterant i barrejant l'ordre lògic dels desenllaços. Tota la cinta té un cert aire de quotidianitat, de costumisme, farcida de personatges antiheroics per tal que siguin pròxims a l'espectador. Són especialment antiheroiques les protagonistes que -amb els seus deliris de grandesa matahariana de pa sucat amb oli- es veuen abocades en el dia a dia a destapar i enxampar marits infidels, socis traïdors, conspiradors compromesos. Bollaín té l'esquena totalment girada a la possibilitat de generar il·lusió, màgia, a l'espectador: retrata, ensenya tres vides, que són tres fils que eventualment s'entrecreuen, però venien d'algun lloc i continuen cap un altre. No hi ha nus mariner.

Ara bé, per què agrada? Què té que agrada i fa que no marxis decebut? És la senzillesa? És la proximitat? O és simplement que aconsegueix allò que busca: deixar un bon regust de boca a l'espectador amb un final edulcorat i aquell punt d'agror que fa que no empalagui? És l'estat d'ànim, la serenor, la tranquil·litat, la bona sensació final?

'Laca' per a tots els públics

2007-10-02T10:36:00.000-07:00

Que s'estreni un musical avui dia ja és tot un desafiament, vistes les rebudes d'alguns productes que vaticinen la mortaldat d'aquest gènere, si no es reinventa. Prova d'això ho trobem als films infantils, on cada vegada hi ha menys números musicals en el sentit clàssic del "gènere musical" (integrada en l'argument, etc.). Tot i que Moulin Rouge! (2001) va ser una autèntica revolució a tots nivells, Els Productors (2005), Dreamgirls (2006) o biopics com Ray (2004) o Walk The Line (2005), són films farcits de ritme i espectacle que no han rebut un gran suport del públic internacional (tot i que la crítica ha mostrat tot tipus de facetes en cada cas). Confirmen l'esgotament d'un gènere, que tot i això encara ens pot sorprendre amb petites perles com aquest Hairspray que ara podem trobar als cinemes.

Hairspray és un film musical que adapta un espectacle de Broadway del 2002 que, alhora, era una adaptació del destructor film del mateix títol que el polèmic director John Waters (Pink Flamingos, Cecil B Demented...) va realitzar el 1988. Al seu moment, va ser tota una protesta de l'autor, que aleshores semblava a punt de començar a convergir amb el cinema comercial. Waters va fer una mena de picada d'ullet a un film musical deu anys més vell (Grease/"Gomina"), ubicant l'acció a la seva vila natal, Baltimore, i explicant un enfrontament racial a través d'un concurs de ball de la televisió i amb les desventures de rerafons d'una jove adolescent grassa i la seva particular família (calia destacar-hi la presència de la drag-queen "Divine" en aquest rol). El títol era evocador; Hairspray ("Laca"), i ja ho deia tot. Aquell esperpent tragicocòmic que a finals dels 80 volia contestar a un status quo i mostrar una realitat alternativa, surrealista i grollera, ara ens retorna reconvertit i transvestit, en un format més "familiar" i altament animat.

Sota la direcció del coreògraf que va dirigir els balls de Broadway, i amb un repartiment estelar (del joveníssim exitós Zak Efron al veterà Christopher Walken, passant pels protagonistes de Grease i Grease 2 John Travolta i Michelle Pfeiffer), el nou Hairspray té un ritme envejable, enganxós, i un humor excel·lent, amb un toc autoparòdic important (en Travolta fa ni més ni menys que el paper original de la "Divine", la mare de la protagonista). Ara bé, ha perdut bona part de la mala baba original per prendre un caire més sentimental, més encarat a acontentar a tots els públics. La firma original de Waters es manté en la història i en l'excentricitat dels protagonistes, però diluïda per l'encant tan típic de Hollywood que intoxica tota l'obra, en una versió que s'allarga massa malgrat les grans partitures que la conformen.

Coreografies ben dirigides i rodades amb un toc clàssic acompanyen els grans temes (balades i rock estil anys 60), que faran les delícies dels enyorats de la brillantina i els pentinats alçats. Interpretacions a l'alçada del xou i encarada a tothom qui somia a posar més ritme a la seva vida. Però llàstima que no vagi més enllà, vista l'original de Warter! Malgrat que el material que ofereix ja és més rebel i realista que el dels musicals que tot sovint trobem en cartellera. Aparqueu els musicals de les vostres vides i doneu un pas més enllà.

L'hora del cinema comercial: La jungla 4.0

2007-10-02T07:43:00.000-07:00

La Jungla 4.0 (Live free or die hard)

L’esperada quarta part de La Jungla (Die hard) no decepcionarà als seus seguidors: Bruce Willis, acció, velocitat, tecnologia, humor, efectes especials, etc.
El policia John McClane segueix sent una icona fins i tot després dels 19 anys que fa que es va donar a conèixer per primera vegada al majestuós Nakatomi Plaza.
Sabem que ara és molt més gran i definitivament calb (de fet mai no va destacar pel seu pentinat) però no hi ha res que ens faci pensar que el producte McClane hagi perdut qualitat o efectivitat.

En aquesta ocasió el nostre heroi ha de protegir el país d’una amenaça terrorista cibernètica que arribarà de la mà de Thomas Gabriel (Timothy Olyphant), un guru informàtic obsessionat en venjar-se del govern dels Estats Units pel tracte rebut.
Quan l’agent McClane és encarregat de recollir el jove hacker Matt Farrell (Justin Long), accidentalment s’adona que hauran de treballar plegats per tal de restablir la situació. Per acabar-ho de complicar, la posada en escena de la filla del policia trasbalsarà tota la història.

Pot ser que al llarg de la cinta es caigui en alguns tòpics i estereotips, que hi hagi escenes exagerades... però el que està clar es que aquesta pel·lícula manté el magnetisme de les anteriors i proposa un argument força interessant tenint en compte els temps que corren i la crisi d’idees que afronta el cinema de Hollywood.
Si les darreres parts d’Arma Letal, Terminator, Superdetectiu a Hollywood o Rocky foren un desastre total, aquesta segueix sent l’excepció que confirma la regla.
La barreja d’humor i acció ha quallat definitivament amb La Jungla 4.0 : "yippie kay aye motherf***er"...

Mataharis

2007-10-02T04:10:00.000-07:00

Tres dones en situacions vitals diferents però amb alguna cosa en comú són els pilars bàsics de Mataharis, la nova pel·lícula d’Icíar Bollaín. Les tres protagonistes han de conciliar la seva vida personal amb la seva vida laboral amb tots els inconvenients que això comporta. La història et va conduint per les seves vides que conflueixen en un despatx de detectius privats, on treballen les tres, i a on les tres intenten arribar sense que la seva vida personal interfereixi en el professional. Un reflex de que no tot és el que sembla a la societat. Tres dones que es dediquen a investigar els secrets dels altres hauran de mirar-se a sí mateixes per saber què fer amb les seves vides, cap on volen dirigir el seu camí vital. Eva (Najwa Nimri) té dos fills i un marit al què descobreix amb algunes mentides. Carmen (Núria González) és una dona madura que viu sumida en una monotonia malaltissa amb el seu marit. Inés (María Vázquez) viu sola i sembla estar farta de la relació que porta amb la seva parella. Però sense que s’ho imaginin tot està a punt de canviar. Alguna cosa els farà obrir els ulls i alliberar-se de la pesada càrrega de la infelicitat. Mirant la pel·lícula et sents identificat amb alguna de les situacions quotidianes que viuen els personatges. És com un mirall que et fa reflexionar sobre la forma de reaccionar en situacions que tots hem viscut alguna vegada d’una o altra manera. Hi ha moments en què és inevitable que se t’escapi un somriure de complicitat amb el què està passant a la pantalla. Mataharis et fa passar una bona estona amb una història que res té d’espectacular però que sí és capaç de fer-te veure que ni tot és perfecte, ni tot dura per sempre.

Inauguració oficial

2007-09-20T02:58:00.000-07:00

Benvinguts al blog de l'assignatura Anàlisi i Crítica Audiovisual dels estudis de Comunicació Audiovisual de la Universitat Oberta de Catalunya. En aquest espai el grup d'estudiants de l'assignatura anirà publicant regularment comentaris i crítiques com a part del seu procés d'adquisició de coneixements. Entre tots, ens endinsarem en l'estimulant món de la crítica de cinema i d'altres mitjans audiovisuals.
Esteu tots convidats a deixar els vostres comentaris.